31.12.06

D : Desil·lusió ( Tractat de la _______ )



Imagineu-vos si és veritat que gairebé està tot dit que fins i tot existeix un "tractat" sobre la desil·lusió: Traité de la désillusion, de François Bott.



Mal m'està dir-ho, vaig tenir l'honor i sobre tot el plaer de traduir-lo al català amb l'amic Víctor Sunyol. La traducció fou publicada a la revista "El Clot" (nº 4 . 1983. pp. 9 -13).

Com podeu imaginar no ho podem reproduir aquí sencer, però ens atrevirem a recopiar, això sí, la presentació que en férem els dos "tradittori" a manera de pròleg i alguns fragments escollits.


Introducció a càrrec de Víctor Sunyol


La traducció i presentació d'aquests fagments de François Bott té un origen en bona part degut a l'atzar. Remenant en una llibreria, se'm va escaure de furgar en una caixa de llibres a baix preu que es devien voler treure del damunt (com els vestits o les sabates) i allí, entre números antics de revistes estranyes i llibres de naturismes i d'ocultismes varis, hi havia el Traité de la désillusion.I sense saber res de l'autor, empès només per la lectura d'alguns dels aforismes que composen l'obra, pel seu interès i la meva curiositat, vaig endur-me de la caixa (on no li corresponia estar) aquell volum.

L'encontre casual fou feliç, i un quant temps després vaig creure que podria ser interessant donar alguns fragments del llibre a la llum pública (més pública) aquí a casa nostra. Decidir això i demanar a en Sadurní Girona de col·laborar plegats en la tasca de traducció, fou tot u i les sessions de traducció, un treball agradable i apassionat. I anar veient com a base de dolça obsessió i de reflexió s'allisen els camins de la llengua i desapareixen nusos i grops.

Les recerques que hem fet sobre François Bott no ens han dut pas gaire lluny. Fora de quatre vaguetats, els coneixement que tenim sobre aquest senyor (francès, periodista, autor de Les saisons de Roger Vailland (1969) i Antoine et les oiseaux (1971) són els mateixos que quan vaig obrir per primera vegada el llibre.

Però no crec que això porti cap dificultat, ans al contrari. L'interès que aquests textos poden tenir ara i aquí és un interès que jo entenc estrictament cenyit a les nostres circumstàncies. En aquest aspectre es innecessària qualsevol dada; el text nu, pelat, que és el que us oferim, es basta per ell mateix.
La meva proposta de lectura és aquesta, deseixir-se del tot del que pugui envoltar el text i llegir-lo des d'on som. De fet, en la traducció i la publicació d'aquests textos hi ha implícita també una transplantació.

Víctor Sunyol


Introducció a càrrec de Sadurní Girona

Ja que el traductor ha de trair, necessàriament, donem-li almenys la il·lusió que tot traïnt -no massa-, contribueix a fer quelcom de profitós: donar a conèixer belleses i veritats mig amagades.
Quan trair no és un ofici, sinó la recerca del matís que amaga el Mot, i quan hom troba plaer a descobrir en la pròpia llengua allò que un Altre ha expressat en la seva, aquesta activitat ja només espera una darrera recompensa: que sedueixi també el lector.

Viatges, La melanconia del Temps, Sunset Boulevard ...Títols i contingut fan pensar en un cert romanticisme, en un cert decadentisme, en un cert messianisme i en un clar rebuig de les estructures actuals que determinen el comerç de la literatura. Però hi ha , a més, en els aforismes de François Bott, una atmosfera poètica que, afegint-se al missatge moralitzador del text, en fa també un recull de petits poemes en prosa.
Escriptors, lletraferits, literòfils i altres, busquem el plaer del Mot i renunciem a les futileses de la Moda.
El meu agraiment a l'atzar i a l'amic Víctor Sunyol que m'han permès de submergir-me -sense ofegar-me- en el món estrany i suggeridor de François Bott. Amb il·lusió.

Sadurní (Sani) Girona
I aquí comença la traducció...


Val a dir que el text suporta força bé el pas del temps (vist des del 2004, no hi trobo res a canviar).
Fa gràcia llegir allò de "les nostres recerques".... Llavors no existia el Google (!) ni res que s'hi assemblés. I sí, vam mirar a biblioteques, enciclopèdies... vam remenar tot el que vam poder...
El disseny de la revista és tot un capítol a part. I ara ja ho podem fer: fotografiar digitalment quatre coses per mostrar-ho -urbi et orbi- . No ho podíem ni somniar quan ho vam fer.


Ara que afegeixo les fotos de François Bott i Víctor Sunyol, extretes de Google, aquest abril del 2010, em torna a fer gràcia llegir que en el seu dia vam ser incapaços de trobar referències a Bott! Tot ha evolucionat molt de pressa aquest darrers 20 anys.

_____________







D : Déu | déus

Mentre es va coent l'entrada, aneu a llegir l'entrada Religió.

Valga'm Déu, que difícil serà dir-ne alguna cosa assenyada! Però ho provarem ... Si els déus volen!
_____________

D : Dicofilopersiflex: Diccionari filosòfic, personal i flexible

La Bruyère, Bayle, Voltaire, Flaubert, Joan Fuster, Fernando Savater... i -fins i tot Alfonso Guerra va publicar un Diccionario de la izquierda l'any 1998, que ve a ser també una mena de diccionari personal- i molts més centenars d'altres autors ho van provar amb èxit, cadascú a la seva manera. Sense anomenar-lo diccionari, bona part de l'obra de Josep Pla és en realitat un diccionari personal.

Déu me'n guard de voler comparar-m'hi! No cal ni dir-ho. Nosaltres només fem aquí que seguir l'exemple dels que ens van precedir, per anar fent, per anar escrivint, per matar el cuc de les ganes d'expressar-nos que ens rata per dins ... ;-)

A INTERNET hi ha més d'un exemple d'informació classificada per ordre alfabètic, però que jo sàpiga, no hi ha massa més Diccionaris filosòfics. Els que s'hi afegeixin, benvinguts siguin.
Una de les webs que aplica la mateixa estructura de classificació i conté entrades més (o tant com) interessants que les nostres és ... Synapse. Technology and Culture. No deixeu de clavar-hi una ullada: us agradarà.

Nosaltres hem volgut donar un toc personal al nostre dicccionari adjectivant-lo com a "petit", "filosòfic" i "flexible" i d'aquí ve que l'haguem anomenat "Dicofilopersiflex", per fer-lo més mnemotècnic a aquells lectors que tenen tendència a oblidar els títols massa llargs.
Persiflage, significa , en francès , "moquerie, ironie, impertinence". Donc bé, ja ens està bé que la paraula sigui fins i tot una mica polisèmica. Ja ens agradaria, ja, que a més de ser una mica intel·ligent, el nostre "diccionari" contingués també un polsim d'ironia i d'impertinència.
Que en disfruteu, i ... Bon profit!.

D : Diccionaris

En tinc uns quants a casa i en consulto tot sovint.
Però en aquesta entrada vull lligar-ho amb el tema dels matisos,
Tot llegint el llibre No hay padres perfectos, Bruno Bettelheim (Grijalbo Mondadori) ISBN 84-253-2817-9, vaig adonar-me que l'autor s'havia pres la molèstia de comparar diverses definicions de conceptes abstractes en dos diccionaris diferents.
L'un, el britànic Shorter Oxford English Dictionary i l'altre el nord-americà Webster's New World Dictionary.
Concretament, el concepte de "disciplina", i mostrava com tots dos diccionaris n'oferien definicions semblants, pero amb diferències de matís:

"Las definiciones norteamericanas, comparadas con las
británicas, hacen hincapié en el autodominio, y parece que esto es lo que los
padres norteameicanos más desean para sus hijos" (Cap. IX. Acerca de la
disciplina. pg. 115)

A ell li serveix per parlar d'aquell concepte, mentre que a mi, la seva reflexió em fa pensar que els Diccionaris tenen potser bastant més a veure en la formació de l'imaginari conceptual d'un país del que ens pensem.
I aquesta reflexió, a la vegada, en duu a pensar en la necessitat que té la llengua catalana de revisar el model conceptual que ofereix a tot el país a través dels seus diccionaris. I que si en alguna cosa no s'ha d'estalviar, és en la creació d'un diccionari que matisi al màxim les definicions dels conceptes gruixuts per a la vida de les persones.
Podem prescindir d'una paraula que es refereixi a un objecte, però cal filar prim en les diferents definicions d'un concepte, inclòs el matís de l'ordre en que es presenten en els diccionaris les diferents accepcions d'un mot, i no cal dir-ho, en la mateixa existència de les paraules en un diccionari que representi el tresor lèxic d'una llengua.
Una professora de català em va comentar recentment que havia cercat en el diccionari català la paraula francesa "voyeur" i que no li havia trobada!
En francès "voyeur" ; en castellà "mirón"; en anglès "peeping-tom" ... En català? Resposta: ens manca una paraula i un concepte. O es que no n'hi ha ni es fa en català?
Fóra interessant fer un repàs en profunditat d'aquests lèxics i d'aquests matisos. Segur que en sortiria un llarg article o un petit llibret ... força útil per tothom i de consulta obligada pels responsables del Diccionari de la llengua catalana.



D : Disciplina (adj. disciplinat, disciplinada)

Partirem de la premisa que no som massa disciplinats ni tenim massa auto-disciplina (Dic "som" ... però vull dir "jo", és clar!). Una desgràcia com una altra, perquè la manca d'autodisciplina és una tara, cal assumir-ho així.

En el llibre No hay padres perfectos, Bruno Bettelheim (Grijalbo Mondadori) ISBN 84-253-2817-9, hi dedica el capítol 9.

La disciplina, juntament amb la força de voluntat són els elements claus per tirar endavant a la vida.Des de la més tendra infància fins al final, tant per aprendre com per treballar adequadament cal una bona dosi de disciplina i això no és altra cosa que la capacitat de sacrifici o de renúncia al desordre una mica innat de les persones i d'adaptació a les normes imposades, tot i que pot ben bé passar que aquestes normes no siguin sempre perfectes.

Autodisciplina i disciplina: dues coses diferents.


D : Distopia

O la utopia al revés.
Sembla ser aquell lloc o periode imaginari en què les coses i la vida foren tan catastròfiques, depresives i malhaurades com fóssim capaços d'imaginar.
Justament per això, per fer un exercici d'imaginació, val la pena intentar de ser distòpics... per uns moments.
Imaginem el pitjor ... Segons com ens surti, pasarem el resultat a l'apartat dicopersiflexístic "humor negre". ;-(=)
_____________

Avui dilluns 20 de juny del 2005.

Un exemple de distopia sominada. Un malson, una pesadilla, un cauchemar, una nightmare horrorós.

Fa així:

"He sentit dir que algú està escrivint ja una novel·la de ciència ficció per al Sant Jordi 2006.

No sé qui l’escriu ni sé si l’escriuen de veritat o només és una humorada, una conversa de tertúlia de cafè.

L’argument és que per celebrar el 70è aniversari, el 2006 es repeteix una mena de 1936. Aznar s’aixeca contra la “Locura del PSOE”. El Dia D és el 18 de juliol del 2006. Desembarcament per aire previst sobre el cel de Salamanca i Burgos. Però amb la semivictòria pírrica del PP a Galícia, Fraga ha ofert les costes gallegues, -aquelles on hi va anar a parar el “hilillo” de “chapapote”- per desembarcar i tornar a repetir la reconquesta.

El cap de pont quintacolumnista a Catalunya, el Partit Antinacionalista, saluda la iniciativa i proposa ja algun ministre: Ivan Tubau com a Ministre de Cultura, Espectacles i Llengua de l’Imperi Colonial.

Els USA es freguen les mans, seguiran experimentant amb noves armes de darrera generació, com sempre, business is businesss, wherever!
Europa, una vegada més, deixa que els “espanyols” s’esbatussin com creguin més oportú. Pel Vaticà, era una necessitat, un senyal diví: “es desmembrava la família” clama Benet XVI des del balcó. “Aniquileu tots els descreguts, Déu ja reconeixerà els seus”.

Per França, som massa poc jacobins i mosca collonera. Per als alemanys, competidors molestos. Per als italians, pujarà del preu de l’oli d’oliva al seu favor. Per als russos: “No es cosa nostra”. Pel als britànics, no cal dir-ho, l’MI6 ha participat en la conxorxa a Georgetown i finançant la fundació d’Aznar. Això enfonsa definitivament la idea de la Unió Europea, “fine” –collonut-, diu el ministre Straw, i de premi ampliaran Gibraltar amb tot Algecires, una part de Càdis i algun poble sencer de la Costa Brava.

El PP sí que premia els amics com el Tony, i els traidors.

Easyjet permet que uns quants happy few, ràpids de reflexos, volin cap a Mèxic via Irlanda.
França obre la frontera per deixar passar els que vulguin anar a petar a les platges de la Catalunya Nord, on instal·len camps de "refugiats" (concentració?) a Salses, per fer-ho més “vergonyós”. “Tiens, voilà de la Catalunya nord, Catalina, ça vous apprendra” –diu en de Villepin”.

Ibarra s’afegeix a les tropes involuciofascineroses.
Confessa que ja tenia ganes de canviar de camisa i posar-se al lloc on sempre s’ha sentit còmode, enfrontant-se a tots els nacionalismes, culpables de tots els mals ....


Què fa tota la resta del personal? Rodríguez Zapatero, Maragall, Ibarretxe, Pérez Touriño i tots els presidents de les comunitats autònomes?

I què fan Bono i Sevilla, i tot l’exèrcit professional?
I Zaplana i Rajoy i Piqué i la ciutat de Salamanca i la Conferència episcopal?
I el rei i tota la família reial?
I com continua i com acaba la cosa?


Preguntes intel·ligents. Bones preguntes ... No esperava menys de vosaltres!
Però jo què cony sé! Potser sí que creieu que si ho sabés estaria aquí escrivint això al meu blog...i no a una platja del Carib nedant en aigües cristal·lines...


Un llibre així, promès a ser un èxit editorial sense precedents pel proper Sant Jordi podria ser de lectura obligatòria als centres de Secundària de tot el país, per a fer teràpia de grup, i fins i tot potser a tota l’Europa dels 25 i, perquè no, també a tota l’Amèrica del Sud i a la Nordamèrica hispanòfona... Somieu. No us poseu límits.

Un xollo d’idea. Només cal que us poseu a redactar i la desenvolupeu una miqueta. Per poc que sapigueu escriure i imagineu algun tipus de distopia, versemblant o inversemblant ... us forrareu. No només amb els calerons del llibre, sinó amb els que cobrareu explicant la “cosa “ per les cadenes d’aquí i d’allà.
Imagineu cobrar d’ Antena3, Tele5, BTV, Canal+, TV3 i Euskal Televista, Canal9, Canal Sur, la BBC i la CNN ...

Au, de res. Que els idus de juny us siguin propicis, i bona coca de Sant Joan.


_____

Addenda
dilluns 20/6/ a les 19.25 de la tarda

Perquè no us falti cap dada: aquest post és el fruit d’un malson horrorós (pesadilla, cauchermar, nightmare, em faig entendre?) que potser Freud us explicaria.

Ahir me’n vaig anar a dormir amb els resultats de les votacions a Galícia al pap, que si canvi, que si Fraga, que si el vot de l’emigració, que si quatre anys més, que si no lo ”botaron” pas i es queda uns anys més.

A mitjanit em vaig despertar suat. Suava de calor, però també la suor freda provocada pel malson que us he narrat. Somiava que ho sentia a una tertúlia d’un bar. Somiava que era un somni i que no era cap realitat. Do you understand? ;-)

E : Educar | educació

Després de la lectura del llibre de Fernando Savater, El valor de educar, crec que he aprés algunes coses noves, realment vàlides i positives.

Crec també que és una lectura a recomanar a tothom. Gairebé no deixa marge per discrepar de res del que diu. La seva obra és un tresor i una reserva d'optimisme on més d'una generació de professors podrà trobar un horitzó de referència.

Algunes de les coses que vaig llegir em van servir per decidir-me a escriure, una mica agoseradement, l'apartat "Aprendre i Ensenyar" d'aquesta seu.

La defició del concepte inclou necesàriament la idea que l'educació és sempre quelcom de conflictiu i difícil. I per aquesta raó la literatura que hi ha al voltant
del tema és gairebé infinita, perquè s'en genera cada dia de cada dia.

Nosaltres .cat (Vilaweb) té una llista d'enllaços útils directament relacionats amb temes educatius



E : Empatia

O l'art de saber-se posar en la pell d'un/a altre/a.

Nosaltres sentim per l'empatia una verdadera admiració i és precisament aquesta atracció fatal la que ens permet de garantir que tard o d'hora ens explicarem profusament "là-dessus"...

Ens fa molta il·lusió lligar-ho amb un altre concepte igualment interessant: el concepte de la identificació, que creiem haver après, o com a mínim entès a la nostra manera a través des assajos de Georges Poulet : Études sur le temps humain 1 (Plon. Coll. 10/18. 1972).

E : Enquestes

La nostra animadversió general per les enquestes sembla ser un sentiment compartit per altres persones, que a més, saben com respondre als atacs dels depredadors en les selves d'asfalt.

Vejeu l'apartat "Des-enquestem" del Manual d'autodefensa de Víctor Sunyol.


E : Erotisme | adj. eròtic, eròtica

Sí, també forma part del nostre diccionari personal. I tenim alguna cosa a dir sobre el tema.
Potser no serà revolucionària (ja hem dit que està gairebé tot dit), però hi direm "la nostra".

Hi ha un blog amb vocació i contingut eròtic que cal visitar Velis Nolis


E : Escola ideal ( projecte educatiu _______)

Amb l'amic Juan del Rey, vam dur a terme un intercanvi telemàtic entre vuit instituts d'arreu del món i en va sortir el projecte internacional bilingüe (francès i espanyol) "L'école idéale/La escuela ideal".

El resultat es podia consultar en línea o bé descarregar en forma de fitxer .zip.
Malhauradament, la desaparició del servidor que emmagatzemava el projecte va fer desaparèixer també les pàgines web que vam crear amb tant d'esforç.
Tanmateix ha quedat disponible també un article en format "word" que resumeix els aspectes més significatius del projecte.

Fou una experiència molt gratificant que ens va ajudar també a aprendre un munt d'aspectes sobre telemàtica educativa.

E : Escriure | escriptor | escriptura

El 1997 va ser a Catalunya i a la galàxia literària, l'any Josep Pla.



Una de les obres que es van difondre pels mitjans de comunicació, de manera interessada, per promoure la figura i l'obra de l'autor fou: El que hem menjat.

Aquest títol em va fer pensar que, molt abans de l'any Pla, a mi se m'havia acudit la possibilitat d'escriure un llibre (i encara només és una idea) sobre "El què hem llegit"
i un altre sobre "El què hem escrit".

Tot i que l'èxit dels dos llibres -cas que mai s'arribessin a escriure- no estaria garantit en absolut, el fet d'haver trobat els títols ja convidava a posar-se a escriure, oi?

Em va semblar haver trobat la mare de totes les idees. Ni fóra molt original ni fóra gens comercial, pero aconseguiria no haver de lluitar contra els problemes tècnics de la ficció. Victòria pírrica!

Tampoc no fóra una autobiografia ni un diari íntim, recurs que cal defugir com de la pesta, sinó que en reflexionar sobre les lectures personals i explicar els moments de joia, de sorpresa o de desencís viscuts gràcies als llibres de la meva vida, només hauria de tenir cura de l'expressió: l'argument ja el tenia.

Pel que fa al format, per què no utilitzar "la pàgina web"?

Potser fins i tot acabaria sent un dels pioners d'un nou estil d'escriptor: L'escriptor que s'autopublica i s'autocorregeix a mida que va escrivint prometeicament el seu "llibre" electrònic. Quina idea! Entre originalitat i collonada, oi?

Sigui com sigui ... Pensat i fet. Començat a fer, vaja, per ser més precisos. I heus-ho aquí ... Tot i que avança molt a poc a poc perquè escriure és difícil!

La dificultat d'escriure

La dificultat d'escriure sembla que rau en un doble problema: un problema de tècnica i un problema de mètode i voluntat ...

Mètode i voluntat

Si l'escriptor potencial és capaç de destinar una part de la vida diària a l'escriptura, tard o d'hora arribarà a convertir-se en un escriptor "real" (no forçosament d'èxit, és clar, ni forçosament editable en paper de llibre). Algú, en comptes de mètode, potser parlaria de "fe", fe en allò que un escriu per a si mateix però amb la secreta esperança que serà llegit per d'altres.

Graham Greene, en una de les seves grans obres The end of the affair posa en boca del seu personatge Maurice Bendrix aquestes paraules que resumeixen perfectament la condició de l'escriptor:

"When young, one builds up habits of work that one believes will last a lifetime and withstand any catastrophe. 
Over twenty years I have probably averaged five hundred words a day for five days a week. I can produce a novel in a year and that allows time for revision and the correction of the typescript. I have been always very methodical and when my quota of work is done, I break off even in the middle of a scene. (...)
When I was young not even a love affair would alter my schedule. (...)
I was keen only for my desk, my sheet of paper, that quota of words dripping slowly, methodically, from the pen."
Graham Greene. The end of the affair. Book One. Chapter 6

No cal ser gaire perspicaç per imaginar que Maurice Bendrix, que és novel·lista en la novel·la, és el mateix Greene explicant el gran "truc" del seu ofici d'escriptor:
no deixar que res ni ningú (ni tan sols un asumpte amorós, deia ell) li trenqués el ritme de treball que s'havia autoimposat!

Si l'escriptor potencial és la persona que decideix escriure un conte o una història com el fruit d'una lectura, d'un estat d'ànim, d'una situació personal d'eufòria o de depressió ... - i sembla ser un cas molt freqüent -, tard o d'hora ho acaba deixant ...
Com a molt en surten fulls esporàdics sense conseqüència i només en casos molt especials alguna obreta d'èxit.

De fet, l'escriptura és, en metàfora d'en Vargas Llosa, una tènia o solitària amb la qui hom se sent condemnat a conviure cada moment del dia.
L'escriptura, o és una "malaltia crònica" o no és.


Tècnica

Quant a la tècnica, sembla que es pot anar aprenent mica en mica, diuen els entesos: llegint molta literatura i llegint molta teoria sobre l'escriptura, estimant els mots i estant enamorat dels diccionaris, aconseguint un domini relativament acceptable de la llengua en la que hom es vulgui expressar...

Mètode i tècnica. Cap dels dos NO ÉS un "enemic petit", però potser el més petit de tots, si fos a triar, fóra aquest darrer.

Sense tècnica, o amb una tècnica grollera, es pot encara aspirar ser "escriptor". Segurament en surt llavors un escriptoret de tercera o quarta fila, com n'hi ha tants, però escriptor al cap i a la fi.

En canvi, sense voluntat i perseverància en l'escriptura, no hi ha res a fer, de cap manera! No en pot sortir mai un escriptor, ni bo ni dolent!

I ni de voluntat ni de perseverància, malhauradament, no en venen enlloc!

Ho dic amb la tristor que em provoca saber que, d'escriptor de veritat potser no en seré mai, i m'hauré de conformar amb el somni d'arribar a ser-ho, assumint amb recança la meva condició d'etern somiador i de productor d'escrits "esporàdics".

Això és l'únic que tinc per ara, alguns escrits esporàdics, mentre segueixo esforçant-me en dominar l'esperit i la carn per aconseguir trobar el mètode, enfortir la voluntat, i aprendre a saber redactar "la meva novel·la" o un cosa semblant, començant per uns relats que es podrien anomenar Contes cruels...

Si has arribat fins aquí sense fer "zapping" de pàgina web, segur que -poc o molt- et pot interessar el que trobaràs si cliques algunes de les entrades d'aquest diccionari.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *


Enlaces 






* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

E : Escriptura ( taller d' ____________)


Taller literari de l'Eco de Sitges. Octubre-desembre 1993.

...

Uns anys més tard el vam recuperar i reciclar en format electrònic i el vam posar en línia en aquesta seu web,  (el Dicofilopersiflex va estar penjat al servidor  ifrance.com)  per a gaudi -urbi et orbi- dels amants dels exercicis d'estil i de desafiaments intel·lectoliteraris.

La llei de Murphy es va complir i  hem perdut aquells exercicis... probablement de manera definitiva.

No descarto que si estic d'humor, vagi a l'hemeroteca i si trobo aquells exemplars ho recopii en format electrònic.  Però és improbable, perquè un dia empeny l'altre i cal apostar pel present i pel futur més que pel passat.

Finalment puc assegurar que ho he trobat a casa. En una carpeta guardava -i no me'n recordava gens- tot i cada un dels 12 o trezte tallers que vam publicar.
Sí serà una feina feixuga haver-ho de repicar per tornar-ho a posar per tercera vegada en format electrònic. Però si pot ser, serà.

30 de Setembre de 2012, el 2013 podrem celebrar-ne els 20 anys  ni que sigui allà pel mes de març o abril...

....

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

E : Espionatge | espies

Qui més qui menys ha vist alguna vegada una pel·lícula "d'espies" al cinema o a la televisió, i com que el cinema crea "càtedra" en matèria d'imaginari col·lectiu, és difícil d'imaginar l'espionatge i els espies sense acció, robatori de documents de caixes fortes, pistoles, gabardines i barrets.



No fa gaire, un programa informàtic anomenat "Secret Agent", que permet de llegir en local pàgines web a partir del caché del disc dur, triava com a logo una icona de l'home del barret i engabardinat!



Però tot i que aquesta imatge tòpica està molt extesa, segurament falseja la realitat del veritable món de l'espionatge. Jo no puc vanagloria-me de saber-ne gaire, però puc dir que m'interessa el tema i he llegit quatre cosetes que m'han fet pensar i d'aquí ve que prefereixi parlar d'uns quants perfils que estan bastant allunyats del tòpic esmentat.

Una de les imatges originals de l'espionatge és la que es presenta en la pel·lícula "Els 3 dies del Condor".


Un jove Robert Redford, que encarna el paper d' un agent de la Companyia, té com a feina la lectura de llibres a la recerca de ficcions versemblants que puguin inspirar accions d'intel·ligència en la vida real.


En un llibre de procedència remota i editat a Veneçuela, el protagonista llegeix el guió-ficció d'una invasió militar d'una regió de l'Orient Mitjà per assegurar el subministrament de petroli i per extensió preservar els interessos vitals dels Estats Units i del món occidental.

En comunicar-ho als seus superiors, aquells decideixen d'assessinar-lo perquè, en realitat, i sense saber-ho, ha descobert un ultra-secret d'Estat. En la ficció de la pel·lícula, la realitat supera la ficció i, efectivament, els EEUU treballent en la hipòtesi de la invasió que narra el llibre llegit.

Com si es tractés d'una premonició, la pel·lícula anunciava "La Guerra del Golf" amb molts anys d'antel·lació, i d'aquí que s'hagi convertit en un clàssic que les televisions de tot el món poden anar emetent de tant en tant, sense que la moral de la faula perdi ni una gota d'actualitat.

L'anterior imatge de l'espionatge i els seus sempre sofisticats camins es complementa perfectament amb una altra que s'exposa en el llibre El sastre de Panamà, de John le Carré.

El personatge Harry Pendel, fabrica informació "vital" en la intimitat del seu despatx a partir de la informació obtinguda ens els seus contactes socials.

La novel·la introdueix dos factors claus del món de l'espionatge: l'escolta i la fabricació d'informació.

El control realitzat sobre la vida privada de les persones amb finalitats de control polític. L'exemple de la Stassi de l'alemanya de l'Est. La raó d'Estat com excusa i justificació de les clavegueres del poder.

Si aquest tipus d'espionatge ens repugna, vist de la perspectiva actual, una vegada desparegut aquell món de dictadura comunista, no és menys cert que en les democràcies occidentals el fenòmen també es reprodueix, només que en una escala més selectiva i menys terrorífica.



Les fitxes i els dossiers ... haver-ne n'hi ha. I molts més dels que ens pensem. De fet, el projecte "Echelon" que es pot llegir a Internet demostra que un "Big Brother" de segona generació funciona efectivament i duu a terme un control sobre les comunicacions a escala plantària.



Un dels exemples més patètics d'aquest tipus d'espionatge és el que han hagut de patir darrerament persones com en Pedro J. Ramírez, director del diari El Mundo, a Espanya, i Bill Clinton, president dels Estats Units, a nord-amèrica.



El primer va ser filmat per una càmera dins d'un armari durant diverses sessions eròtico-sexuals per poder-li fer pagar amb l'escàndol la seva prepotència i la seva influència en el món del poder informatiu.



El segon, amb els casos dels seus afers eròtico-sexuals (Paula Jones, Monica Lewinsky) probablement ha patit la conspiració d'algú [vaig llegir que algú havia insinuat que elsServeis Secrets israelians hi tenien alguna cosa a veure (?)] que sap que la vida íntima i especialment la vida sexuals és i seguirà sent moneda de canvi a l'hora de passar comptes. L'explicació del per què una funció vital i natural com la de les relacions sexuals provoquen els daltabaixos que provoquen no se sap ben bé, i conforma per tant d'un dels conceptes inefables.

Però la faceta de l'espionatge més fascinant que he llegit és la que descobreix l'ex-agent del contraespionatge britànic Peter Wright en la seva biografia Spycatcher (William Heinemann. Australia. 1987. ISBN 0-85561-166-9)

El llibre el vaig comprar en una parada de llibres de segona mà a un mercadillo de York un dissabte 24 d'agost de l'any 1992. Al final del llibre vaig anotar "acabat de llegir el 12 de setembre de 1992".

A la contraportada del llibre, un dels dos "blurbs" que hi apareixen resa el següent:

"No book this century has attractec more attention than Spycatcher. It made front-page headlines around the world as the british Government tried desperately to supress Peter Wright's explosive revelations (...) Spycatcher is the first real shaftof light to penetrate the murky world of spy and counter-spy. That world will never seem the same again".

Per a un amant del món de l'espionatge, l'asquer és definitiu.
I sí que és realment un llibre apassionant en molts aspectes.

Durant l'agost del 1998 me l'he rellegit tot sencer. En acabar vaig anar a buscar informació als motors de recerca d'Internet i hi vaig tenir vàries sorpreses.
Una va ser trobar que en l'edició nord-americana del llibre, a l'obra li van afegir el sospitós sub-títol : "a candid autobiography" (Spycatcher: The Candid Autobiography of a Senior Intelligence Officer, New York: Viking, 1987).
Una altra sorpresa va ser trobar a la web de la llibreria Amazon.com dues crítiques del llibre sospitosament "amorfes".
La tercera sorpresa va ser la de trobar una web amb el títol "Espionage" que es presenta així:

"My interest in espionage started when a friend gave me a copy of Spycatcher. I was intrigued by some of the claims made by Peter Wright in that book, and wanted to learn more about the espionage activities of both the East and West during the Cold War, and in the 40's, 50's and 60's in particular."
This page is maintained by
Rob Lindenbusch (lfcrob@dustbunny.physics.indiana.edu)
URL: http://anthrax.physics.indiana.edu/~lfcrob/Espionage/Welcome.html
Last updated : Monday, 22-Sep-97 22:07:48 EST

Aquesta pàgina inclou a més una bibliografia "selecta" que sembla força interesant.

(Continuarà)



E : Estupidesa (adj, estúpid, estúpida)

Insecte coleòpter paràsit de l'home i la dona creat per Déu el setè dia després d'esmorzar, -l'hora, diuen, del bon humor i de màxima disponibilitat- just abans de posar-se a descansar de-fi-ni-ti-va-ment.

Algunes versions del Gènesi, manipulant estúpidament la versió original, ometen aquest detall significatiu.

Resistent als insecticides, ha aconseguit establir-se entre els humans, de forma paràsita, fins a un punt que és impossible de matar-lo sense matar als éssers que el transporten.


E : ètica

No hi va cap història ni cap definició aquí. Hi anirà un retall de vida.

Fa uns anys vaig impartir unes classes d'ètica a uns adolescents. Va ser tota una experiència vital.
Us n'explicaré el programa, que crec guardar en algun lloc, els records que en conservo i les valoracions que en vaig fer.

E : exemple ( la funció de l' _________)

O com n'és de difícil trobar un bon exemple per explicar en paraules més entenedores allò que sembla complicat.

I de com, sovint, els exemples o bé compliquen més el que ja era clar, o bé fan més abstrús allò que ja era complicat, o bé falsegen la veritat, entre moltes altres conseqüències pernicioses.

Per la seva funció didàctica, els exemples són molt apreciats pels professors, que els consideren l'eina per excel·lència a l'hora d'ensenyar. No sé si el fenòmen de l'exemple està molt o poc estudiat, però em temo que queden moltes tesis doctorals a fer sobre els bons i els mals exemples que es passegen per llibres i manuals de tota mena.

Serà molt complicat d'explicar-ho i encara més donar-ne bons exemples ... Però provarem de fer-ho ...

F : Feng Shui

En un anunci publicitari vam llegir el següent:

"According to the ancien practice of feng shui, the position of your bed can have a considerable influence on your love life"

... I vam decidir que ens havíem de mirar, ni que fos de passada, què era això del feng shui, no fos cas que, per ignorància, ens perdéssim alguna cosa important.

De moment el llit l'hem deixat en posició horitzontal i allà on era, però no descartem anar-lo girant grau a grau: 360 graus, un any.

Segon pas: ens hem comprat un llibre sobre Feng Shui. Ens l'estem llegint ...

Ja llegit, i assimilat amb calma, el Feng Shui se'ns apareix a nosaltres com un exercici de teràpia en el més ampli sentit de la paraula.

Una higiene física del lloc i una higiena psíquica del cervell. Tot molt útil i necessari.

___________

F : Ferré, Léo

Un dels meus cantants i músics favorits.
Un dia d'aquests, si aconsegueixo que algú m'ho posi en format MIDI, posaré una musiqueta de fons per acompanyar la lectura del diccionari.
Pel meu gust fóra un poema de Verlaine o de Baudelaire, o potser "La mémoire et la mer", o potser "Avec le Temps"...

Al bon Léo segurament no li faria gaire gràcia saber que les seves "parrafades" ideològico-poètiques són les que més sovint em salto a l'hora d'escoltar les cassettes o cedés, però és així.

El darrer homenatge que li va fer en Xavier Ribalta a l'Espai de Barcelona va ser una celebració emotiva, on hi eren presents la dona i el fill de Léo. La vida ja és així que quan no tens l'original t'ha de conformat amb una metàfora o una sinècdoque o una metonímia. No hi fa res ... l'important és que hi hagi l'ivresa...

Com que tot va anar com en un conte, vull deixar-ho aquí narrat i reflectit (...)

-Truco en Ribalta. Homenatge a Ferré.

- Institut francès. Festa dels profes. Rosa Tamarit i el concert Youkali en directe. .

-X. Ribalta. A. Verjat.

- Tot regat d'emoció.


/2/2005



F : Filosofia | Adj. filosòfic, filosòfica

Entrem-hi d'una vegada: Que volem dir amb això de Dicofilopersiflex? Perquè ens atrevim a utilitzar la paraula filosofia?

filosofia

[s. XIV; del ll. philosophia, i aquest, del gr. philosophía, íd. , comp. de filo- i el gr. sophía 'saviesa, ciència']


f 1 1 Ciència que cerca de donar una explicació radical i àdhuc última de la natura, de l'home i la seva actuació i de tota mena de coneixement possible, i que alhora es presenta generalment com a sistema jerarquitzat de judicis de valor sobre l'existència i el real amb vista a orientar l'actuació personal i col·lectiva.


2 Doctrina desenvolupada, sistemàticament o no, per un filòsof o un conjunt de filòsofs, o pròpia d'una tendència, d'una època, etc. La filosofia platònica, positivista, materialista, medieval.


2 Reflexió crítica sistematitzada sobre els fonaments, els límits i les orientacions d'una ciència o un àmbit del saber particulars. Filosofia del dret, de la història, de la religió, de la ciència.


3 p ext Saviesa del qui sap suportar les vicissituds de la vida. Has de prendre les coses amb filosofia.


filòsof -a

[s. XIV; del ll. philosophus, i aquest, del gr. philósophos, íd., 'el qui estima l'art, la saviesa, la ciència', comp. de filo- i el gr. sophós 'savi, hàbil']


m i f 1 Persona que és docta en filosofia, que filosofa.


2 Persona que sap suportar amb filosofia les dificultats de la vida, que es pren la vida amb saviesa.


filosòfic -a


[1696; del ll. philosophicus, -a, -um, íd.]


adj Relatiu o pertanyent a la filosofia


Refiar-nos del diccionari i de l'enciclopèdia dóna molta confiança i ens deixa sovint amb la consciència tranquila.

De vegades no ho entens massa bé del tot i veus que hi falta alguna cosa, algun matís essencial. Llavors cal recòrer a les cometes. Sí, decididament el nostre treball és un "Dicofilopersiflex" . Pel que fa a l'adjectiu, hi posarem forçosament cometes i que quedi dit d'una vegada per sempre. Per deixar clar que filosofem a la nostra manera, que no és altra que el poc o molt seny de la poca o molta cultura que hem anat acumulant.
i que sí, mira, potser sí que, de grat o per força, ens ajuda a suportar les vicissituts de la vida...

Ha estat en Francesc Hervada i Sala qui ens ha fet veure que ara sembla que tothom , tothom, pretén filosofar, però que en realitat, filosofar de veritat és una cosa seriosa. Ho va precisar en el blog Antifilòsof

Potser sí, però la majoria de gent pensa, raona, reflexiona, comenta, critica, matisa ... De tot plegat , ¿no en podem dir filosofar -amb cometes o sense cometes- per més que no sigui un terme ni molt precís ni molt científic?

Ja ens agrada crear neologismes, però tampoc no cal exagerar. No volem pas malmetre la paraula filosofia, ni el verb filosofar, ni l'adejctiu filosòfic/a , ni utilitzar l'adverb filosòficament en va ...però posats a triar, prefereixo que siguin els filòfofs essencials i essencialistes qui facin el petit esforç de triar-se un altre nom per a definir amb precisió llur tasca... i que ens deixin als pobres mortals la il·lusió que tot pensant i expressant-nos, ni que sigui regular o malament, estem filosofant una miqueta. .

Quedi dit doncs que tot plegat, només pretenem escriure, dir la nostra sobre els temes que ens interessen, sobre els fets de la vida que anem vivint, disfrutant o patint ... i expressar la nostra reacció devant d'aquestes petites realitats, somnis, emocions o miratges. Poca cosa doncs, res de gaire transcendent. Només la nostra petita i efímera petjada...

Des de principis del 2004, el fenòmen Blog, la Blogosfera en general i a ca nostra la Catosfera, ha permès de posar sobre la taula miríades de persones que sense l'aital fenòmen mai no haguéssim conegut. Ha aparegut com per art de màgia un col·lectiu d'escriptors-editors de blogs, alguns dels quals porten l'etiqueta de filosòfics i ho són, o s'hi dediquen, i d'altres no la porten però també ho són. En realitat, tothom que escriu i ho fa sense una voluntat expressa de crear una obra artística-diguem-ne relat , conte o novel·la - ja està filosofant.

Quatre enllaços ben triats m'estaviaran 1000 imatges i 1000 paraules :

Ramon Alcoberro: Filosofia i pensament

Creació filosòfica (Anna) "Més acció i menys pensar? "

Ciberfilosofia TdQ (Toni Ibáñez)

Paraules

Volia dir-vos (Francec Hervada)

Perejoan Carrascla

Josep Ma Terricabras Weblog

On acaba la "filosofia" i on comença la filosofia i viceversa? I on la Filosofia i on la filosfia ? I com es podria demostrar?

Per complicar-ho encara més , heus aquí una d'aquelles citations que tots els filòfofs i alguns literats coneixen de memòria. Antonio Tabucchi, a Sostiene Pereira, una testimonianza ( 1993) escriu :

"Afirma Pereira que es va sentir més alleujat, va acabar-se la llimonada i va estar temptat de prendre'n una altra (...)
I en aquell punt a pereira li va venir al cap una frase que li deia sempre el seu oncle, que era un escriptor frustrat, i va pronunciar-la. Va dir: la filosofia sembla que es dediqui només a la veritat, però potser diu tan sols fantasies, i la literatura sembla que es dediqui només a fantasies, però potser diu la veritat."
(pg29. Traducció catalana de X. Riu. 1995)


I si fos una mica veritat això que la literatura potser diu la veritat? Bé, filosofia, literatura, amb majúscules, amb minúscules, amb cometes o sense ... potser no és massa important. El què compta és el que quedarà per al futur, si queda res.

I és que als filòfofs essencials o essencialistes els ha sortit molta competència des que Internet s'ha banalitzat. El mateix està passant als periodistes i als escriptors essencialistes o essencials. Hi ha algú que té molt clar com està anat i com anirà.


Sí val a dir-ho així : tothom té dret a sentir-se periodista, escriptor i filòfof a la vegada, tot va en el mateix paquet. Algú tindrà feina a taxonomitzar amb precisió i amb cura la massa informe que s'està creant. Feina n'hi haurà, però tampoc tanta !... No més que en els altres camps de la vida ...

El temps posa cada cosa i cadascú als seu lloc mica en mica, "tout doucement sans faire de bruit". I la vida separa el gra de la palla i tot torna al bon camí.
Només cal tenir una mica de paciència i esperar. Cal tenir confiança en aquesta dita que, exactament com passa amb la llei de Murphy, no falla mai.

/3/2005

Els millors enllaços a seus de Filosofia.

1/4/2005



F : Flexible ( Dicofilopersiflex : Diccionari filosòfic, personal i _______________ )

Nou tipus de diccionari, també conegut com Dicofilopersiflex, adjectivat per en Sadurní Girona, consistent bàsicament en una série d'entrades modificables a voluntat i desenvolupables en funció del temps, les ganes i la inspiració. En principi, allò que hi diem, ho mantenim. Però ens reservem el dret de dir "DIC" allà on ahir dèiem "DIDAC" o viceversa, si s'escau.

Au, que per això és flexible. El terme vol englobar també les idees de "mal·leabilitat" i de "progressivitat": si la salut ens ho permet, l'anirem fent, l'anirem retocant, i potser -segur, vaja- no l'acabarem d'acabar mai, però farem bo allò que diu que en el procés de l'anar fent hi ha la meitat de la gràcia ...

Com que Internet permet aquestes fantasies quasi filosòfico-literàries, vam decidir que allò que mai no hauríem fet sobre paper imprès ho podríem anar fent realitat (virtual) sobre la pantalla. Així és com definiriem la "flexibilitat" d'aquest diccionari.

Primavera del 1997

_______________

El 2004 , és a dir, set anys després de la creació del Dicofilopersiflex, he descobert l'univers dels dips, o blogs, o blogues, o weblogs, o bitàcores ...

He vist ara que allò que jo vaig decidir d'endegar era en realitat un dip o blog "avant la lettre" . Jo vaig ser doncs uns dels que ja al 1997 va veure per on aniria la cosa. Internet permetia que cadascú fos escriptor i el seu propi editor, cadascú fos un periodista o crític en potència, i fins i tot fotògraf i grafista que s'autopublicava les creacions fotogràfiques.

Sí , jo ja ho intuia, sense arribar a imaginar aquest format blog. Però intuia per on aniia la cosa.

He llegit en algun lloc que al 2004 hi hauria o ja hi havia uns 10 milions de blogs. Estic convençut que aquesta xifra creixerà en progressió geomètrica en els propers anys fins arribar al blog personal ...


De fet, el blog-fitxa personal ja existeix ... als ordinadors dels Ministeris d'Interior de cada país i després còpies augmentades i/o disminuides als arxius dels deversos serveis d'intel·ligència.

El que no varia és el que ja sabíem: que això funcionarà mentre hi hagi gent amb ganes d'escriure i de dir alguna cosa.

No dubto que l'eina weblog condueixi al camí de la lectura i de l'escriptura tota una nova generació de joves, especialment aquells que ja donàvem per perduts per a la causa, pel fet d'estar titllada de generació de la imatge.

Segurament gràcies als dips o blogs, milers o millions de joves de tot el món faran que la imatge i la escriptura segueixin coexistint .

30.5.2004

_______________


Avui, 31 de desembre del 2006, darrer dia de l'any , estic acabant de fer la mudança i posant a la nova versió de Blogger.com  el que quedava per posar-hi del Diccionari en format web.

Evolucionar o morir.  Evidentment ens toca evolucionar i ens dóna vida el fet de  fer-ho.

Em queda buidar de la A a la E, però la feina grossa ja està feta.

Aquest any que ve, si els deus ho permeten, celebrarem els 10 anys del Dicofilopersiflex ... estaria bé  fer-ho publicant-ne  un bon tros.  Una dèria que potser sí que em puc permetre de fer realitat.

A tothom, bon 2007.

_______________

F : Fotografia digital

G : Girona Roig , Sadurní (Sani)

Aquest sóc jo. L'autor d'aquestes línies.  Propietari del copirait d'aquest blog que és la versió blog de la web homònima original, publicada a diversos servidors fins que la vam deixar  quieta i parada a  ifrance.com. Allà  es va perdre una part de la informació i mai més no l'hem poguda recuperar.

La iaia em deia: "I digues sempre... "servidor de vostè, i aquí tinc una butxaqueta per si vol posar-hi res"... ;-9

Amb un "ego" moderadament desenvolupat, m'atreveixo a inclore'm en el meu diccionari només perquè hem quedat que és "personal". No és qüestió de narcissisme, defectuosa virtud que he anat perdent assenyadament i paral·lela al mateix ritme que he anat perdent la consistència dels cabells i una mica d'ivori de queixals... (com canta Léo Ferré a "Ne chantez pas la Mort", paraules de Jean-Roger Caussimon)

Si no enteneu massa bé què vol dir això de diccionari filosòfic i flexible, escrit entre cometes, aneu a les entrades corresponents del diccionari "filosòfic":  la C per a cometes, la D  per a diccionari, la P per a personal, i la F per a flexible.
Gairebé us puc garantir que si seguiu aquest camí ho començareu a entendre tot de tot.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

G : Grecs

Juntament amb els xinesos, els grecs són els que més van contribuir a que ja estés gairebé tot dit. Valdrà la pena intentar dir alguna cosa sobre aquells que quasi ho van dit tot.

"Va te faire voir pas les Grecs" : curiosa frase que els francesos van inventar com a eufemisme
per enviar algú a prendre pel cul. Ah! delicades de la retòrica!

És possible fer un repàs de tota la filosofia grega en quatre pàgines? Ho podem intentar... Serà per un dia d'aquests ...

G : Guerra ( plural, guerres)

I. Guerra cibernètica



En castellà: "ciberguerra" o "guerra I". En anglès: IW.



Del concepte del terme així com de les implicacions que podria tenir ens n'hem assabentat a través d'un article del diari El País del diumenge 22 de febrer del 1998, que publica la traducció de l'original publicat pel diari britànic The Independent, del periodista John Carlin.



Només per l'article valia la pena comprar el diari. Ho lligarem amb les entrades "espies" i "Saddam Hussein".



__________________________

II. Guerres del futur



Andreu Claret. "Les guerres del segle XXl". Diari Avui. Divendres 1 de maig 1998. pg. 20 .

El sobretítol explicatiu de l'article és "En el futur l'acció militar es confondrà amb l'actuació policial". Anirem preparant un comentari al seu article i potser hi afegirem coses de la nostra pròpia collita.




__________________________
III. Golf (Guerra del)

Una guerra diferent, que mereix un comentari.

Tothom o, per ser més precisos, gairebé tothom, se n'havia oblidat, per què com és ben sabut allò que no passa per televisió "no existeix". I darrerament ... la televisió no en parlava.

De cop, n'ha tornat a parlar i ens hem adonat que la Guerra del Golf seguia viva , latent i disposada a rebifar-se. Males notícies...

El que sabem o creiem saber:

L'orígen de la possible Segona Guerra del Golf, segons han anat publicant els diaris des de fa mesos, és el fet que el govern iraquià i, com a sinècdoque metonimiosa o metonímia metaforicosa el seu cap Saddam Hussein, disposa d'un arsenal d'armes químiques i bacteriològiques capaces a la llarga o a la curta de provocar un extermini massiu incalculable.

La negativa del govern iraquià de deixar controlar aquests arsenals per experts de l'ONU, a més de confirmar sospites, sembla deixar en ridícul una vegada més els representants del món occidental, i això sembla motiu suficient per intentar una nova guerra que "redueixi o retrasi" la capacitat de fabricar unes armes que terroritzen les imaginacions potser més encara que l'arma nuclear.

Sabem que l'operació per posar-la en marxa com a mínim ja té nom: "Tro del Desert" i que tot apunta a que hi haurà alguna cosa o altra, perquè la mobilització d'efectius ja realitzada sembla que no va de broma.

El diari El País del diumenge 15 de febrer de 1998 publica en el suplement "Domingo" un llarg article del periodista Javier Valenzuela titolat "Guerras no tan paralelas" i en les pàgines interiors s'explica entre altres coses "Los protagonistas de la primera guerra" i "Los protagonistas de la posible segunda guerra" ... que és com cridar el mal temps...

Que a Canal+ , els guinyols ridiculitzen Aznar mostrant que el cap del govern espanyol no té veu ni veta, només li toca el paper de dir "amén" per boca de Tony Blair que ho anuncia abans que ell, i que en Bill Clinton, assegut en un sofà de la Casa Blanca parla amb un majordom espanyol que l'informa de la participació del nostre país en la nova creauada. Bill Clinton no recorda el nom del nostre país i pronuncia Espanya anomenant-la "Estepoña". Premi pels de Canal+, que no pèrden el sentit de l'humor ni per referir-se assumptes que poden acabar sent força macabres!

Mentrestant, veiem que per la majoria de cadenes de televisió eviten com la pesta fer hipòtesis sobre els esdeveniments. I es limiten a difondre els comunicats que les Reuters, CIAs, FrancePress etc... envien per informar del desenvolupament de la crisi.


Que hi tornarà a haver un muntatge "informatiu-desinformatiu" considerable. Segons escriu el periodista J. Valenzuela:

"El Pentágono ganó por goleada la guerra del Golfo y no sólo porque tras seis semanas de intensos bombardeos, tan sólo necesitó 100 horas de campaña terrestre para poner en fuga a las tropas iraquíes. La ganó también porque habiendo aprendido la lección del Vietnam, controló por completo la información. A los reporteros no se les permitió el acceso directo a los frentes y se les alimentó constantemente con supuesto material informativo fabricado por el Pentágono. Ahora sabemos que hubo muchas mentiras en Tormenta del Desierto".

No cal ser molt llest per imaginar que si hi ha una nova guerra, el control sobre la informació i la manipulació mediàtica es reproduiran encara amb més froça i amb més sofisticació. Probablement ens tornaran a ensenyar fotos i videos trucats amb material de la darrera generació tecnològica i amb més mentides sobre els recomptes de víctimes d'un i altre bàndols. La veritat del que passi potser només se sabrà ben entrat el segle XXI, si és que mai s'arriba a saber.

Sobre la Primera Guerra del Golf, --potser ja tant se val anomenar-la així --, també sabem el que en diu el llibre Distant Voices de John Pilger: tot el tercer capítol del llibre ,"MYTHMAKERS OF THE GULF WAR" , pàgines 85 a 152, reprodueixen dotze articles que el periodista i corresponsal de guerra va escriure sobre el tema:

"According to George Bush, John Major, Douglas Hurd et al., the sole aim of the Gulf War is "the liberation of Kuwait. The truth is to be found in events notably excluded from the present "coverage". In May 1990 the president's most senior adviseru body, the National Security Council, submitted to Bush a White paper in which Iraq anss Saddam Hussein are described as "the optimum contenders to replace the Warsaw Pact" as the rationale for continued Cold War military spending and for putting an end to the "peace dividend" ...

"There is other evidence that Saddam Hussein was deliberately squeezed or "entrapped" into invading Kuwait". ( "Sins of Omission". January 1991)

És a dir, que la invasió de Kuwait va ser una trampa parada a Saddam Hussein per poder-li després fer la Guerra del Golf ...

Un bon exemple de maquiavelisme del bó ... només que els balanços de víctimes, per un món occidental on la vida humana sembla que té un valor incalculable, són bastant aterradors:

"What ought to have been the main news event of the past week was that as many as 200,000 Iraquis may have been killed in the war in the Gulf, compared with an estimated 2,000 killed in Kuwait and 131 Allied dead. The war was a one-sided bloodfest, won at a distant with the power of money and superior technology pitted against a samll Third World nation." ("A Bloodfeast", March 8, 1991).

"It is one year since the United States ans its "coalition" allies attaked Iraq. The full cost had now been summarised in a report published by the Medical Educational Trust in London. Up to a quarter of a million people (250,000) were killed or died during and immediately after the attak. As a direct result, child mortality in Iraq has doubled; 170, 000 under-fives are expected to die in the coming months. This estimate is described as "conservative"; UNICEF says five million children could die in the region. ("How the World was won over". January 17, 1992 to May 1992)

Segons Javier Valenzuela, hi ha també la Síndrome del Golf, malaltia que afecta uns 30.000 soldats nord-americans que van participar en aquella guerra:

"Más de 30.000 veteranos de "Tormenta del Desierto" están afectados por un extraño mal: tienen vómitos, diarreas, insomnio... Pero varios estudios médicos oficiales , el último difundido el 7 de enero de 1997, no se ha podido encontrar una causa concreta. Los veteranos, según esos estudios podrían sufrir un mal clásico: el estrés post-bélico. Tampoco ha sido descartada, no obstante, la posibilidad de que el "síndrome del Golfo" proceda de que respiraron productos químicos iraquíes liberados durante una acción militar norte-americana."

Es fa realment difícil llegir aquests articles i no quedar sense paraules.
El que és realment greu, és que per a nosaltres, la gent "d'a peu" del món occidental, només se'ns dóna l'opció de mirar-nos-ho de resquitllada, gairebé mirant cap a un altre costat.

Com passa sovint en els grans conflictes, se'ns demana estar a favor o en contra i sobre tot se'ns demana aplicar la lògica de la guerra: el "ja se sap, totes les guerres fan víctimes. Una llàstima, però és un mal que s'ha d'acceptar com a mal menor. La (bona) fi justifica la catàstrofe, sigui quina sigui, caigui qui caigui i en caiguin tants com calguin, no ve d'un!"

L'especie humana no està preparada per plorar per centenars ni per millers de morts. Podem plorar per la mort d'una o de deu persones, però quan les víctimes són desenes o centenars de milers ... ja ni cau cap llàgrima, i fins i tot provoca la reacció de dubtar de si és veritat o mentida i l'emoció es transforma en escepticisme o resignació.

A sobre, si ens diuen amb molta convicció que la guerra era necessària per la nostra pròpia supervivència i per a mantenir el benestar, la pau i el progrés del món occidental... ja ens descol·loquen del tot.
Més d'un comença a dubtar de la necessitat o la conveniència d'aquella guerra, tot i que "ens hauria agradat que no fos tan cruenta" ... Però és clar, en el paquet hi va tot, no val el "sí ... però no així" ... cal triar entre el "tot" o "res".

Des dels comandaments dels exèrcits se'ns diu que els que s'atreveixin a esmentar el "si ... però no així" són o uns caguetes, o uns hipòcrites, o uns que no entenen res, o uns pacifistes-enemics-de-l'imperi o tot plegat a la vegada. O "amb mí o contra mí" ... i res de vacil·lacions!
Sembla que s'acosta un altre moment clau en que cal tornar a triar moralment en quin bàndol ens situem.

Sembla que torna a haver-hi un altre moment en què cal posar-se a favor de la seguretat del món occidental o jugar el paper de pacifista ingenu i de bona fe enfront d'un perill que cal combatre: un govern aixelabrat, l'Iraquià, que tard o d'hora pot posar en perill la integritat del món.

La justificació màxima de la Primera Guerra del Golf era: què dirà el món occidental quan no hi hagi petroli per fer anar els cotxes i quan s'ensorri l'estat de benestar privilegiat del que gaudiu?"

La justificació de la Segona Guerra del Golf sembla ser: què dirà el món occidental quan l'Iraq llenci unes quantes bombes químiques sobre qualsevol país "al·liat" i els gasos matin poblacions senceres? No podem tolerar aquesta hipòtesi i cal eliminar el risc ... peti qui peti, caigui qui caigui, en caiguin tants com n'hagin de caure ....

Au, trieu, decidiu de quin costat us poseu ... ens llencen la pilota al nostre terrat per què decidim ...PERÒ NO ENS HO DEIXARAN VOTAR !

El que no sabem:

A diumenge 22 de febrer del 1998, la gent del carrer no sabem si la Segona Guerra del Golf tindrà lloc o no.

Per què en la Guerra del Golf de 1991 no es va arribar al final i Saddam Hussein ha continuat al cap de l'Iraq com si res no hagués passat. Ningú no ho ha explicat prou bé a la gent del carrer. I dubto que ho faci algú.

Si les properes tertúlies intel·lectuals de les cadenes de televisó intentaran explicar l'anterior "per què".

Si la Guerra tingués lloc, no sabem si aquesta vegada el nombre de morts ja ni es contaria i es parlaria només de zones arrasades o desaparegudes. Ni si es produiria una cadena de reaccions que implicaria d'altres països de la zona en una espiral de devastació inimaginable.

Si Israel fora la primera en llençar una bomba atòmica en el cas que veiés amenaçada la seva integritat amb bombes químiques.

Com es justificaria la terrible catàtrofe davant del món i de la història, tant durant com després de la confrontació.

No sabem si la raó esgrimida per justificar una nova guerra: l'amenaça que els arsenals d'armes químiques i bateriològiques iraquians ... amaga també d'altres raons de geopolítica global, o tenem molt a veure amb els afers interns dels Estats Units. Es a dir si es una guerra forçada o bé una guerra "justificada".

Si els riscs de la propera guerra ja estan "perfectament" controlats o no.

Bé, no sabem gairebé res. Haurem d'esperar a saber el que ens vulguin fer saber inclosos el per què, el com, el quan i les conseqüències de tot plegat. Ara més que mai, sabem que no sabem res. I no ens serveix de gaire saber això...

Ens queda el remei d'esperar i somiar que la nova catàstrofe del segle XX es pugui evitar.

El diari El Mundo del dimecres 18 de febrer publica (pàgines 1 i 21) la traducció d'un article de l'escriptor Tom Clancy editat al The New York Times. El títol de l'article és "Conocer las respuestas".

M'ha agradat molt haver-lo llegit, perquè m'ha fet la impressió que ell i jo haviem fet "un bisbe". Amb la diferència important que ell expressa millor i més contundentment les seves idees. Allà on jo dic "no sabem si ...", ell acaba l'article amb una série de preguntes pertinents:

"¿Quien ha explicado a los americanos por qué es necesario arriesgar la vida de nuestros hijos e hijas?

¿Quién ha preparado al mundo y a los EEUU para asumir las consecuencias de una ofensiva , incluso exitosa?

¿Qué queremos hacer exactamente?

¿Dónde se situa la victoria?

¿Cuál es la probabilidad de fracaso y cuáles serían sus consecuencias? (...)"

Són preguntes que, afegides a algunes de les que jo feia més amunt i a les que s'aniran plantejant els propers dies, conformaran almenys un estat d'opinió i una presa de posició devant d'aquest afer inquietant.

__________________________

IV. La Guerra d'Iraq.

Nosaltres vam ser dels que no volíem que el govern de G. Bush, el govern de T. Blair, el govern de JM Aznar i el govern de S. Berlusconi endeguéssin aquella guerra en contra del que proposaven França i Alemanya entre d'altres nacions. Dels que créiem que sacsejar la situació bèlica al món demanava un consens, una política altrenativa a la de les bombes... I això que ja ens havien convençut que S. Hussein era un governant odiós que mereixia l'infern. Però ens seguíem preguntant perquè els Frankensteins d'USA havien creat aquell monstre que ara volien matar...

A hores d'ara, a finals del 2003 cada cop em sento més personatge de l'obra d'Orwell, un d'aquells que escoltaven la ràdio o veien per pantalla allò que el Ministeri de la Veritat els volia que escoltessin o veiessin.
Tant imaginar-nos que només era una novel·la, per constatar que era una premonició del que passaria realment seixanta anys més tard d'haver estat escrita.

Només ens queda l'esparança que en les properes eleccions, els ciutadans d'aquelles nacions triïn uns altres caps que endeguin unes altres polítiques ... només això ... que és l'equivalent laïc del què, en la postguerra, en l'educació catòlica, apostòlica i romano-vaticana, en deia resar.







H : Hollywwood | Filosofies hollywoodianes

O el tema de l'imaginari col·lectiu creat per la indústria cinematogràfica. Les imatges del cinema a les nostres vides.

No parlem de capo història del cinema, no, sinó més aviat d'analitzar el paper de segona Biblia que té Hollywwod per al món occidental. Moral, mites i filosofia de vida.

Ho lligarem amb el tema de la violència a les pel·lícules i en farem una "teorieta barata", però versemblant ...!

H : Hutton Inquiry

Avui 25 d'agost del 2003 he anat a mirar què trobava sobre aquesta famosa investigació sobre la mort del Dr. David Kelly.

He trobat l'adreça web : http://www.the-hutton-inquiry.org.uk/ que de segur serà durant molts anys tot un referent en la història.

Aquest petit Nuremberg acusa alguns màxims responsables del govern de Tony Blair, al mateix Tony Blair i de retruc contribueix a empetitir més encara, fins reduir-lo a la mínima expressió la "grandesa esperpèntica" d'aquest personatge històricament ridícul que és el president del govern espanyol José Ma Aznar.

John Pilger, en un article titolat "Who are the extremists"
http://zmag.org/content/showarticle.cfm?SectionID=15&ItemID=4079
fustiga i anomena pel seu nom els responsables d'una guerra evitable. Crec que no estaria de més que li recordéssim a Pilger que a les fotos hi surt també aquell senyoret rialler que es fa l'amic (amic! mare meva quin ridícul!) dels "salvadors" de l'Occident i treu de la seva submissió indigna als líders de les grans potències orgull personal, tot menyspreant l'opinió i el sentiment de millions d'espanyols.

De tot el que s'ha anat escrivint, és simptomàtic i demostratiu el fet que el nom de J. M. Aznar no surti ni tan sols anomenat com el tercer personatge impulsor i responsablede l'ocupació de l'Irak. Deu ser que consideren que ni tan sols paga la pena referir-se a tan "important" personatge.

Però l'informe Hutton també va més enllà. Per la seva mateixa existència demostra la grandesa de la democràcia britànica i de retruc i per contrast, que un país com Espanya, --on des de l'època terminal de Felipe Gonzàlez fins a la nefasta majoria absoluta d'Aznar de 8 anys, durant els quals s'han anat impedint sistemàticament tota mena de comissions d'investigació per esbrinar possibles fraus i corrupcions de tota mena i magnitud,-- és un país molt poc democràtic i té molt encara de rèmora mafiosa i dictatorial.

H : Hobson ( L' elecció d' _______ )

El New Shorter Oxford English Dictionary ho descriu així:
"T. Hobson 1554-1631) a Cambridge carrier who gave his customers a choice between the next horse or none at all. The option of taking what is offered or nothing. No choice" .

Gairebé tots heu estudiat l'anglès, oi? "No choice", s'entén, oi?
Versió culturalment sofisticada del que es coneix més vulgarment per la llei de l'embut, o "qui paga mana", "l'article 36" o savieses per l'estil.
Qui no n'ha patit les conseqüències més d'una vegada? En donarem alguns exemples.
En exemple tràgic:
New Statesman del 14 d'octubre del 2002. Quan encara Els EEUU no havien envahit l'Irak.John Kampfner, l'editorialista polític del setmanari escrivia en un article titolat "Why Georges no longer loves Tony"

"Blair had always wanted a very tough resolution-one that bore little ressemblance to the original UN Resolution 1248 and one that made clear to Saddam that the inspectors must have unfettered acces across the contry, including presidential palaces. On that there was a complete meeting of minds with Bush. However the British wanted a document to be framed in a way that would give the Iraqi president a reason to comply, rather than face a full-scale military attack. Instead, what was on offer was, as one Whitehall offcial put it to me, "the choice between 'allow us to invade you or we'll invade you'"


Uns mesos més tard es produí efectivament la invasió de l'Irak amb les conseqüències que encara avui (agost del 2003) anem veient.
Deia exemple tràgic, o patètic... I amb la perspectiva del temps, encara més, just quan aquesta setmana s'ha produit la presència de Blair davant de la comissió d'investigació Hutton i quan, per si no havia quedat prou clar, s'ha demostrat que el govern de Blair va decidir de donar suport al govern de Bush en la decisió d'anar a una nova guerra. Decisió que ja havia estat presa feia temps i per la justificacio de la qual només es buscaven escuses que amortigüessin la crítica internacional.
Veurem com acaba.

H : hipocresia

D'entrada una cita literaria famosa: una frase de Charles Baudelaire en la seva obra Les Fleurs du mal que us hauria d'agradar ...

"Hypocrite lecteur, mon semblable, mon frère"

I que consti que li poso sense segones intencions, eh? Els comentaris i el desenvolupament ja vindran.

H : humor | humors

I. Humor (Sentit de l') .

Mentre intento desenvolupar la idea, aneu llegint els diferents apartats d'aquesta web. Ja em direu si n'hi trobeu una mica.
Intentarem incloure reflexions sobre:
alguns apartats de L'anthologie de l'humour noir d'André Breton, un dels pares, fills i esperits sants del Surrealisme.
uns quants extractes del recull titulat An Owl in a sack troubles no Man. Ten years of Weekend Competitions from the New Statesman 1979-1988, editat per Ms de Meaner i Tom Foolery, i copyright del NSS.
l'humor com a arma de defensa i d'"atac" en el Manual d'autodefensa de Víctor Sunyol. Amén.

II. Mostra d'humor *britanosaxó.
Acudits
En voleu veure una col·leccioneta extreta de la revista "Punch", desapareguda el 8 d'abril del 1992?
Oi que síiiiiiiii? ................ No?


III. Humor creatiu (o així ho presenten)

* Esponjiforme entertainment. Revista de filosofía o algo así

* Enllaç a diverses seus d'humor francòfon

* Philosophical humor & other animals


IV. Humor Negre .
Tant la tele com els diaris en van plens, 365 dies a l'any. No us en cal més ... però sempre es pot trobar alguna cosa ...

Exemples:

Humor INGenu. Que consti que l'ampolla, és d'aigua sense gas.
Ve a tomb aquest dies en què el tema de l'habitatge està calent i crema.
Avui 11.10.2006 Suspesa una cimera de la UE sobre Habitatge

I : Iaia

Jo només en vaig conèixer una, la iaia paterna. Es deia Maria Bel i Bel i era nascuda a la Pobla de Benifassar ...

Vaig tenir molta sort, perquè la meva iaia ...

I : Idea / Idees



En teniu cap, vosaltres? Poseu-la en pràctica!

Mireu l'entrada Creativitat d'aquest dicofilopersiflex.

Generalment, quan hom diu: "Tinc una idea" és per què imagina alguna cosa "original" si és que se'n pot ser gaire d'original.

Aquests podria ser un bon lloc per anar apuntant aquells desigs espontanis o recurrents que ens barrinin pel cap. Sí, decididament ho apuntarem a "creativitat".


* * * * * * * * * * * * * *  *



I : Identificació

Forçosament ens haurem de referir al nostre capítol preferit sobre el mecanisme de la identificació: Georges Poulet. Études sur le temps humain 1 (Plon. Coll. 10/18. 1972).

Vaig entendre què volia dir "identificació" llegint un dels capítols d'aquesta obra i es de llavors sempre he pensat que era un dels capítols que haurien de ser 
de lectura obligatòria ...

I : Infern

De versions sobre allò que és l'infern n'hi ha tantes com estels al cel.

Una de les més divertides és la que Dante inventa en la Divina Comèdia. I dins de la comèdia i la diversió, el més descollonant és el càstig de la bassa de merda fins el coll, immensa com un oceà on estan nedant eternament i perpètua tots els fills de puta que a la terra "la van fer" i "no la van pagar".

El corró talla-caps que volta i volta sense parar obliga als "dolents" a submergir el cap a la merda per evitar la dalla a cada passada, de manera que l'infern fora així un mite de Sísif divertit on la tortura de la pedra es substitueix per una immersió periòdica, cap i tot, en la merda.

Bé, aquesta era la "versió didàctico-humorística" que el meu pare m'havia explicat més d'una vegada ... I jo ho trobava força just i ja hi estava d'acord en que hi hagués un infern com aquell. M'agradava imaginar a la bassa tot un tou de persones que mereixien estar-hi ...

Llàstima que només sigui una fantasia poètico-escatològica d'en Dante!


En Voltaire, en el seu Dictionnaire philosophique, dedica una entrada a l'infern. I diu el següent:

"A partir del moment que el homes van començar a viure en societat es van adonar que hi havia uns quants culpables que s'escapaven del càstig corresponent. Així doncs, per compensar, els pobles de l'antiquitat es van inventar l'idea de l'infern per fer creure que si s'escapaven del càstig en aquesta vida, tindrien un càstig en l'altra vida"
I al final de seu article acaba amb un acudit força intel·ligent: el diàleg entre dos sacerdots, un protestant i un catòlic. El protestant trobava que això de cremar eternament per haver robat una gallina era una mica exagerat, i li semblava que caldria que hi hagués una proporció adient entre el crim i càstig .

El sacerdot catòlic li digué, amb to paternalista: "Amic meu, no s'enganyi! Això de l'infern és una collonada, jo no hi crec i vostè tampoc, però cal que els ignorants que estan al nostre servei hi creguin i tinguin POR, això és el que ens convé a nosaltres! "
I és que en Voltaire era fi, oi?

En un altre extrem, en Paul Verlaine, poèticament, té un vers preciós que defineix l'infern així:
"Elle ne savait pas que l'Enfer c'est l'absence" 
(Jadis et Naguère. Amoureuse du diable)

Per força haurem de reflexionar-hi una mica sobre aquesta idea tan complexa. Ho farem en l'entrada "absència"

En Jean-Paul Sartre, per la seva banda, va escriure l'obra Huis-Clos (traduida en català com A porta tancada) per demostrar que l'Infern SÓN ELS ALTRES.

"L'enfer, c'est les autres" (Huis clos. Acte X, escena Y)

Llàstima que ja no se'n escriguin d'obres com aquella i que, ara, el teatre s'hagi convertit exclusivament en un espectacle sense missatge.

Com no quedar una mica aturdit per la polisèmia de la Veritat? En què quedem que és l'infern doncs?

A mi ja m'agradaria que n'hi hagués un, per imaginar-me que hi ha una mena de càstig decisiu per a algunes persones, però què va! No n'hi haurà pas, no, què va!

___________________


Entrades relacionades: Religió/religions  |    Teatre

 

I : Inexplicabilitat (adj. inexplicable)

 Dear all,

Let me tell you the original posting and the answers it has brought up so far are among the greatest words I've read on this newsgroup.

So, let me open another thread on that matter, hoping that I won't
miss the point.

The answer to your question is to be found in the traditional inability of languages to express in a few words or rather in a single "nutshell word" the very complex abstract thoughts our minds are able to weave in a few seconds: mixing an idea and its opposite, taking into account a wide range of hints, rejecting a hypothesis but assuming a part of it… and so on.

We learn to express simple feelings (however complex simple feelings are) or complex thoughts but even the most abstract concepts still are "simple" and explainable.
On the contrary, in our minds, they "seem" to appear in a paradigmatic way, mixing and combining reactions, counter-reactions, positive or negative feelings to the hypothetical consequences to the reactions we make up when facing up an event or an idea.
The result are hypercomplex thoughts (let's bill it complexity at a second or third degree) made of "fusion" not of addition!

Thus, what remains in our mind is often an impression, a feeling, a bit of a rough idea that make us become numb, speechless. We are let on our own with a vague sense of confusion. By the time we try and express our thoughts the flow of conversation or incoming ideas prevent us from finding the ersatz (a metaphor, a synecdoche or a metonymy) that would replace the proper (but yet non-existent) word or words.

As a result we often dare not to translate into words those "integrated" concepts, feelings, events or ideas (or whatever) either because of laziness, for it would take to much time and too much effort to explain that amount of hints, collateral aspects and mixed feelings and because the "synthetic word" or "synthetic sentence" have never been created yet.

Even though we can somehow write down our feelings (regardless the number of words we would use to do so …), actually we can't "explain" it because we lack of words expressing our too much complex thoughts, and we stifle them.
It is in that sense that we could say there are indeed concepts or ideas that are "unexplainable" (in English, in Chineese or in Swahili…).

I've sometimes imagined the opportunity of creating such a series of neologisms, even though I'm aware that in the real world would be an impossible task!

But creating just a few ones would probably pay off: this would help us avoid the amount of distrust, misunderstandings, hatred and violence everyday life is made of.

Just imagine a few ones like …

A19 meaning " I'm not sure but I think that you are guessing I understand what you exactly think while trying to mean another thing … If I'm right, you'd better tell me the truth, otherwise everything would be useless."

a20 meaning "I can't prove that you did what you say you didn't do, anyway I'll treat you as if you were guilty even though I won't tell you I will because there is no enough evidence …"

a21 meaning "I like you but I'm not prepared to do X unless you do Y … or you kiss me + Z "

catch22&1/2 meaning [fusion of] "I don't know whether I've managed to make it clear enough, + anyway lots of love , + no irony intended … + forgive my bad English. I'll do a bit better sooner or later … + ;-)"

As you will realize, all but these few "examples" is a serious matter
Intended to make you debate on the theoretical possibility of
thinking of and working with what I billed as "melted concepts"
(made of fusion and not by mere addition).

Up to you to decide how these words should be named and what they should mean to be useful. But tell me, doesn't it prove that there is still room for new "synthetic words" expressing all that present words are "unable" to explain?


Catch22 & 1/2

Sadurní Girona

I : Informació

Crec que una bona manera de començar a abordar aquest concepte és referint-nos a un "axioma" extret del "Manual d'autodefensa" de Víctor Sunyol. Diu així:

"La informació no és mai només informació; sempre hi ha alguna cosa al darrere"


Des de fa molts anys aquest és un dels meus temes-dèries preferits i un dels més difícils de tractar.

Més que un tema és una galàxia inabarcable, o potser fóra més adequat descriure-ho com un monstre de mil caps. D'aquí també la fascinació que ens produeix.

Mentre provem d'anar perfilant l'entrada, us proposem de visitar dues webs curioses i interessants: l'una és Disinformation, l'altre és Synapse, que van bé com aperitiu per anar fent boca ...

Una altra activitat altament recomanable és llegir o rellegir la maquiavèlica obra El príncep d'en Niccolò Machiavelli ...

Ah! aneu en compte amb les "cookies". Els "Grans Germans", que n'hi ha més d'un, sempre ens estan vigilant...

1. Control i manipulació de la Informació.

Alguns dels que ho expliquen bé i que militen contra la manipulació de la informació són els que formen el col·lectiu Znet : http://www.zmag.org/weluser.htm

Es defineixen com a :

"Z Magazine's ZNet is a sophisticated web site with diverse extra-web functionality but simple design and graphics for easy navigation. It is a continuous town meeting and intellectual and activist service center for large sectors of the progressive community. It is a place to...

get useful information
exchange ideas
develop new political programs and unity
engage in online activism
acclimate to and learn new technologies
meet new people
enjoy and educate yourself
browse the WWW with extensive guidance

You won't find uncivil language or flaming, sexism, racism, or commericalism. What you will find is a community of people seeking to understand society and to change it for the better. Here are some links that provide more info about ZNet and its policies."

Val la pena tenir-ho a mà per anar seguint l'actualitat a través d'un prisma progressista.

 

I : Intel·ligència / intel·ligències

 M'han fet arribar un missatge amb un acudit amb la següent moral de la faula : "La intel·ligència no rau en saber moltes coses sinó en saber utilitzar bé el poc que sapigues"...

Bé cal treure' s el barret davant d'una frase tan intel·ligent i tan sucosa.

Obre tot un món de reflexions i de comentaris possibles.

El primer que se m'acut és comparar-ho a la felicitat. Són feliços i intel·ligents de veritat aquells que se senten feliços.

El segon, una deducció una mica estirada amb pinces... Aquest "el poc que sàpigues" gairebé permet deduir que per ser intel·ligent no s'ha de saber massa, sinó més aviat saber poc i tant si és molt com molt poc, el que cal tenir és força "puteria", com més millor.

Intel·ligència , ens vénen a dir, és més aviat sinònim d' astúcia, de capacitat de sortir-se'n en tota mena situacions adverses, fer el què calgui per vèncer l'enemic o l'adversari si es tracta d'una o vàries persones, o com a mínim ser capaç d'escapolir-se de les seves escomeses ;-)

Això, no m'ho negareu, porta irremisiblement a una altra conclusió: sobren la meitat més un (i encara em quedo curt) dels continguts que s'ensenyen a l'escola, als instituts i a les universitats d'arreu del món.

Més valdria inventar l'assignatura "Intel·ligència", que a més hauria de ser més pràctica que teòrica : "Com aprendre a utilitzar bé el poc que sapigues". La bona fe em porta a imaginar que el món aniria molt millor ...

Però, per allò de la lleide Murphy, em temo que correríem el risc que es tripliqués el nombre de fills de puta molt intel·ligents ...ja massa nombrós.

Setembre 2003
 

I : interactivitat

La d'aquest diccionari consisteix en el fet que la hipotètica correspondència rebuda en relació a qualsevol entrada del nostre Dicofilopersiflex s'hi adjuntarà en forma de finestra "ajavanada" en el lloc corresponent.

És tant com dir que podeu comentar i matizar o criticar allò que volgueu. I que ho tindrem en compte ...

"Plus interactif ... tu meurs" ;-)


Fa riure com passa el temps i com aquest pas del temps invalida immediatament el que
era vàlid fa quatre dies...

Ara ho hauré de reescriure pensant en aquest format de "blog" que crea una nova dimensió a la interactivitat.

Serà per a un dia d'aquests ...

I : Internet

Imagino que vosaltres ja sabeu què en dirieu, però jo no sé encara per on començar. Hi vaig pensant ...
Una de les coses que se'm va ocórrer escriure sobre Internet eren unes línies que en cantaven les excel·lències. Però com totes les monedes, hi ha la cara i la creu.

Mentrestant, podeu anar mirant una web interessant en català de l'amic Francesc Busquets: Introducció a Internet, i fer una cerca sobre el tema amb l'Altavista o el Yahoo.

Se m'acut que un aspecte que tard o d'hora caldrà tractar seriosament és la possibilitat, --potser s'hauria de dir risc ?-- que tot allò que no aparegui a Internet no "existirà". De la mateixa manera que ara tot allò que no surt per televisió "no existeix". Mirarem de desenvolupar la idea ...

Mireu també l'entrada WWW, allà hi hem posat la resta del que tenim a dir per ara ...

A Cybersciences, revista quebequesa, han publicat un articlet interessant sobre l'origen d'Internet.

25/01/2005

I : Irresistibilitat (adj. inv. irresistible)

 Sani 1/2 | 22/06/2005, 22:53

No em preguntis perquè, jo el tinc en català, versió de Jaume Creus (col·lecció El Mirall) i sona a música celestial.
D'acord amb vosaltres, l'Adrià de la Yourcenar és una pura delícia, fins i tot en català.
Oh, Isnel, et descobreixo germana de sang francòfila o com a mínim francolecturòfila! Millor!
Re: Adrià

Sani 2/2 | 22/06/2005, 22:58

"Una porció de la meva vida i dels meus viatges me l'he passada escollint els caps de fila d'una nova burocràcia, preparant-los, fent concordar el més assenyadament possible els talents amb els llocs a cobrir, obrint tot d'útils possibilitats de feina a aquesta classe mitjana de la qual depèn l'Estat. Prou que m'adono dels perills d'aquests exèrcits civils: està dit en una paraula: rutines."
Re: Adrià

Sani | 23/06/2005, 11:02

No em puc estar d'afegir que això de la "irresistibilitat" m'ha agradat com a concepte "filosòfic" i, per tant, m'ho apunto per afegir-ho al dicofilo i comentar-ho un dia d'aquests, tard o d'hora.


I encara no n'és hora ... però ho faré aviat.

Jo ja m'he adonat que no sóc gens irresistible... que no deixa der ser un encant, oi? O no ? :-9

...
* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

J : Jacobinisme

A les portes de l'Europa de l'Euro, val la pena reflexionar sobre estats, nacionalismes, federalismes... I a la Catalunya de finals del segle XX, el concepte de "jacobinisme" és un dels que apareix repetidament. D'aquí la conveniència de clavar-hi una ullada en profunditat, si més no per perfilar-ne ben bé els nous significats contextuals. Dos articles antològics del diari Avui, l'un del periodista i escriptor Vicenç Villatoro "La mesura del món" ( 8 de setembre del 1998), i l'altre del periodista Alfons Quintà "Chèvenement i nosaltres" (17 d'octubre del 1998), fan aparèixer el terme amb tota la seva força i ens proporcionen matèria per a una reflexió seriosa.
En ambdós articles, jacobinisme apareix com a sinònim perfecte de centralisme i estatalisme anti-nacionalista, i anti-federalista. I com a tal, un dimoni banyut que cal defugir com de la pesta.
Ambdós articles són la resposta dels seus autors a les declaracions del Ministre d'Interior francès, Jean-Pierre Chevènement, a Perpinyà a finals d'agost del 98. Mirem-nos-ho d'aprop.

Per a Alfons Quintà, el ministre de l'Interior del govern del socialiste Lionel Jospin, en Jean-Pierre Chevènement, encarna el prototipus de jacobí francès contemporani.

Alfons Quintà reprodueix les declaracions de Chèvenement fetes a Perpinyà el 23 d'agost del 1998:
"No puc sinó inquietar-me dels riscos de l'afebliment de l'estat central que existeixen a Espanya".

I en relació a la llengua catalana a la Catalunya nord:
"no es pot ni plantejar anar vers una cooficialitat del francès, que és la llengua de la República"

Alfons Quintà deu ser la persona que més vegades ha utilitzat aquest terme fora de França, gairebé sempre amb recança i sempre amb mala llet. Com una variant de la cançó "Quan el mal ve d'Almansa" ... això és quan el mal ve de França, a tot alcansa, a tots alcansa...

Les relacions Catalunya-França són farina d'un altre costal... Dónen per escriure llibres i llibres ... que no sabem qui escriurà.

J : Jordi Teixidor (amic) In memoriam

HOMENATGE A EN JORDI TEIXIDOR I OMEDES, PROFESSOR I AMIC

Benvolguts alumnes, nois i noies de l'Institut Manuel de Cabanyes, benvolguts companys i amics.

Som aquí per a celebrar la diada de Sant Jordi, festa nacional de Catalunya, el dia del llibre i la rosa i, al nostre centre, els Premis literaris Sant Jordi.

Enguay, un Sant Jordi 2003 molt especial, pel fet d'incloure un homenatge sentit a l'amic Jordi Teixidor i Omedes que ens deixà el desembre passat però que és viu en el nostre record.

Aquest és un homenatge que li dedica tot el Centre, el Departament de català del qual va ser professor durant molts anys, i també tots els que érem amics seus i l'estimàvem.

Han passat ja uns mesos des que ens va deixar, i potser per això podem parlar d'en Jordi amb serenitat i emoció, però sense l'angoixa que ens va produir primer la notícia de la seva malaltia i després de la seva pèrdua.

A l'emotiu escrit que es va llegir el dia del comiat i que es va publicar a la revista de l'Institut, jo voldria afegir avui, modestament, dues coses.

La primera : que en Jordi Teixidor es mereix un elogi, que jo voldria desmesurat :
Desmesurat, que no pas exagerat : En Jordi va ser mestre d'informàtica abans que ningú en aquest institut i va ser escriptor, guanyador de premis literaris..., vam gaudir i patir dels seus rampells, però la nostra amistat sempre restà per sobre de les petites diferències. Posava passió en el que deia i en el que feia i no deixava ningú indiferent.
Jo admirava la seva cultura, el seu amor per la llengua i per la literatura catalanes, la seva intel·ligència, el seu sentit de l'humor, la seva autoexigència del treball ben fet : tant si es tratava d'un escrit, com de fer una fotografia, o de la manera de tractar els discs i la música que li agradaven o d'ordenar els llibres de la seva biblioteca.
Sobre tot va ser un amic dels seus amics i d'aquí que la seva pèrdua l'haguem patida amb una forta emoció. Per nosaltres en Jordi Teixidor Omedes serà sempre en nostre gran Teixi, un home que es feia estimar.

La segona : intentar incloure en aquest homenatge una petita "lliçó" (entre cometes), per a tots els alumnes i professors d'aquest centre.

Als alumnes, recordar-los que cal respectar i estimar els mestres, perquè tots, cadascú amb la seva personalitat, i amb més o menys encert, contribueixen a allò que és fonamental en la vida de cada persona : l'educació.

A alumnes i professors, recordar-nos, justament perquè avui fem viva la memòria d'un amic que hem perdut, que val la pena cuidar l'amistat com un preuat tresor. I que l'amistat, com les flors, cal regar-la amb honestedat i amb generositat perquè es mantingui viva en la vida i, en el record, fins més enllà de la mort.

Vilanova, 22 d'abril de 2003
Sadurní Girona


K : Kama Sutra i Ananga Ranga (Anònim)

Aquí, l'exercici d'estil consistia a parlar de llibres que haguessin tingut una influència impiortant en la vida d'algú.  (http://sgirona.ifrance.com/eco8.htm) .

Amb el nom de Gabriel Palau vam escriure això :

"Tot i que em considero liberal, aquest llibre ha aconseguit fer trontollar els meus principis i m'ha capgirat les idees en matèria de censura.

Creia que no s'hauria de prohibir mai la publicació d'un llibre, però ara confesso que anava errat! Aquest llibre és nefast i altament perjudicial per a la salut.

La meva núvia va voler aplicar el capítol IV: "sobre la pressió i el marcatge de les ungles" ... i em va deixar fet un "cromo": tres setmanes de baixa i cicatrius per tot el cos.

Més tard, quan vam decidir a assajar les postures, ella es va trencar el braç dret i la cama esquerra, mentre que jo em vaig endur la pitjor part: se'm van esquerdar dues vèrtebres de l'espinada i vaig haver de dur un collar "no et belluguis" durant mig any.

Em consolo pensant que, traduit al castellà i publicat en una editorial ja desapareguda, aquest pervers manual d'amor oriental desapareixerà i deixerà de perjudicar les generacions futures tot portant els joves incauts a les cadires de rodes.  Gabriel Palau "



 

K : kitsch

Abraham Moles va escriure tot un llibre Psychologie du kitsch , Paris, Denoël, 1977
sobre el concepte, el fenòmen i les seves implicacions estètiques.
Una mica espès, però interessant. En comentarem alguns punts sucosos.