29.12.07

El que hem llegit V: Notre-Dame des ordinateurs. Walter Lewino

El que hem llegit. Capítol V


Walter Lewino. Notre-Dame des ordinateurs. Paris. Balland. Collection "L'instant romanesque". 1979

A aquest llibre d'en Walter Lewino li dec moltes coses. Forma part de la meva vida.
Durant uns anys, a mitjans dels 80, va ser com una obsessió quasi-malatissa que em va dur per indrets tan estranys com aconseguir parlar amb el seu autor, a conèixer-lo una mica personalment i a professar-li des de llavors una secreta admiració perpètua; em va portar a viure l'experiència de fer-ne una traducció al castellà  i, encara més, a treure'n idees i un esborrany per a escriure el que havia de ser una adaptació "lliure" per al teatre, però que malhauradament mai no he sigut capaç de desenvolupar encara, i s'ha quedat al calaix de projectes literaris mort-nats.

La novel·la Notre-Dame des ordinateurs va ser publicada originalment en forma de capítols setmanals a la revista francesa Le Nouvel Observateur, a la qual vaig estar subscrit durant molts anys. A mida que anava llegint els capítols publicats, la narració se m'anava fent més i més interessant. Els vaig anar llegint i rellegint i guardant com un petit tresor.
No fou sinó fins al cap de dos o tres anys més tard que, havent aconseguit parlar amb Walter Lewino i veient que no me'n podia regalar cap exemplar editat, vaig escriure a l'editor, tal com en Walter m'havia aconsellat, i fou així com vaig aconseguir que me n'enviessin un exemplar gratuit. Tot un detall que sempre recordaré i agrairé.

Hi ha textos i llibres que, independentment del poc o molt valor literari "objectiu" que puguin tenir, es fixen en l'imaginari d'alguns lectors com una solitària ho fa en el cos del desgraciat on va a parar... I s'acaben convertint en una part del lector en qüestió mentre li duri la dèria. Una simbiosi que pot durar mesos, anys o tota una vida ...

A mi, aquella dèria, lleugerament allisada pel temps, encara em dura i potser em durarà molt de temps, no sé si per sempre més. Tinc molt clar que per a mi fóra un dels llibres que m'agradaria salvar d'un hipotètic incendi de la meva biblioteca. Si llegiu el que egueix potser entendreu el perquè.

La novel·la explica la història d'un ciutadà francès, Bernard Cotte, casat i amb tres fills, que un bon dia veu trasvalsada la seva vida per la visita de la policía judicial que el va a buscar a casa, de bon matí, per dur-lo a una comissaria secreta situada al bell mig de París, entrant pel parking de la plaça de la catedral de Notre-Dame.

En un dels meus viatges a París, vaig anar expressament a fer una fotografia-diapositiva de l'entrada del parking per imaginar-me en quin lloc concret havia pensat Walter Lewino fer entrar el cotxe que conduia Bernard Cotte a les dependències policials.

El llibre comença així:




"Tout a commencé un petit matin. Deux policiers ont cogné à ma porte et m'ont présenté un mandat d'amener. (...)
Il est des mots mille fois lus, mille fois entendus, dont on mesure mal les contours et les nuances quand ils s'adressent à vous"


Algun servei super-secret "al servei de l'Estat" està posant a punt un super-ordinador, batejat amb el nom de "Phébus", que s'ha d'encarregar del fitxatge i el control totals de tots els ciutadans, i en Bernard Cotte ha estat escollit com a conill d'índies per a verificar les prestacions del super-ordinador, pel fet que alguns aspectes de la seva vida pública i privada conformen un perfil de ciutadà situat just en el límit del que el "gabinet sinistre" entén com a persona potencialment perillosa, i l'ordinador ha determinat que ell és un "individu-tipus".
Sense rebre explicacions, Bernard Cotte es veu confrontat amb uns funcionaris policials, el cap dels quals és un comissari anomenat Andruet, que es disposen a passar revista a la seva vida, fil per randa, per posar a prova les prestacions de "Phébus", l'ordinador "QUE NO S'EQUIVOCA MAI".

En aquell univers de tercera dimensió, Bernard Cotte ha passat a ser Cotte Bernard, i el seu cas, l'assumpte Cotte. No hi ha manera de saber per quina raó l'han dut a aquelles dependències reals super-secretes i tanmateix amb disseny i elements tecnològics de ciència ficció, ni què pretenen saber d'ell, ni quan durarà el seu internament.
Com us les imagineu vosaltres les dependències super-secretes d'on es controla el món exterior?
Les paraules clau que ho descriuen semblen ser "clínica", "blanc" i "antisèpsia"!

Peter Wright, en el seu llibre Spycatcher escriu:


"The FBI offices always reminded me of sanitary clinics. Antiseptic white tiles shone everywhere. Workmen were always busy, constantly repainting, cleaning and polishing. The obsession with hygiene reeked of an unclean mind" (pg 101)



Walter Lewino, en la ficció, ho descriu així, a l'arribada de Bernard Cotte a la seu d'aquella policia de tercera dimensió:




"Beau n'est pas le mot. Luxueux et impersonnel. Presque clinique. À l'opposé de l'idée qu'on a de la promiscuité d'un poste de police ou des fastes neo-gothiques d'un tribunal. Le hall de la réception ... Vide, immaculé lui aussi. (...) Le plus angoissant (...) était la qualité du silence qui regnait dans les lieux. De ce silence ouaté et sans écho qu'on ne trouve que dans certains bureaux climatisés" (pg 14)


Així doncs, l'univers del control de la informació i de seguretat dels estats, tant en la realitat com en la ficció sembla ser un univers "clínic". Penseu-hi! Comença l'interrogatori de bernard Cotte:



"L'interrogatoire --que dis-je, l'entretien -- dura deux bonnes heures... Il fut question de tout et de rien. De ce que j'avais vécu, mais aussi de ce que je pensais sur les sujets les plus imprévus, les plus anodins."


Assegut a una cadira-màquina de la veritat, sense que d'entrada ell en sigui conscient, li fan tota mena de preguntes: de quin equip de futbol és, què pensa de la pena de mort i del servei militar, i li fan notar que és curiós (sospitós?) que hagués refusat d'accedir al cos de sots-oficials, ell que ho hagués pogut demanar, i el curiós que era també (sospitós?) que hagués anat saltant d'una feina a l'altra treballant com a mestre substitut, cartògraf a Terra Adèlia, representant d'un arquitecte, camioner, corrector al "Document Oficial de l'Estat", venedor de microscopis i, última feina, agent immobiliari ...




"Il (Andruet) revint souvent sur cette liste --encore était-elle incomplète-- comme si sa diversité rechauffait son coeur de fonctionnaire. La Terre Adélie, surtout le laissait songeur".

L'humor i la ironia fina de la més alta qualitat són dos elements presents a cada racó de la nove·la, i són el contrapunt perfecte a l'aspecte esfereïdor de l'aventura del protagonista, una experiència que "mutatis mutandi" recorda alguns aspectes de la novel·la 1984, de G. Orwell.
Però tornem on érem, oi ...? No fos cas que perdéssim el fil !!!
Així, l'autor fa d'en Bernard Cotte una víctima capaç d'observar la reacció del seu "interrogador" i posar-se a la seva pell, mig compadint-lo de la seva condició de funcionari !
A mida que avança la narració, sentim les seves reaccions més íntimes, com si fóssim "alter egos" de Bernard. En un moment determinat li permeten de visionar en una pantalla de televisió la gravació que li han fet del seu propi interrogatori una estona abans.




"Il m'a fallu une bonne demi-minute pour comprendre que le gars en question, c'était moi. (...) Ils m'ont filmé par surprise. Affreux ! J'ai l'air lamentable. Un idiot du village. (...) Je me sentais piteux. Des frissons me parcouraient le dos. (...)
Parfois Andruet bloquait l'image, revenait en arrière, la passait au ralenti, au coup par coup. (...)"


De cop, Bernard observa que hi ha quatre pantalles reproduïnt unes gràfiques que s'assemblen a les d'un electrocardiograma, i "s'adona" que corresponen als 4 terminals d'un detector de mentides...que li han posat als canells i als turmells.




"Brusquement j'ai eu le sentiment qu'on me filmait de nouveau, comme dans certaines séquences de la télévision, et qu'on allait me juger sur ma façon de réagir au second degré" (...) je ne savais pa où j'en étais. (...) la parano me gagnait. Je comprenais tout à la fois l'autodélation, les faux aveux, les procès de Moscou" (...)



No hi fa res que algun detall -com el de la sorpresa esmentada - sigui o sembli inversemblant. En canvi, n'hi ha un tota una munió que fan de l'experiència narrada una situació "real" capaç de ser viscuda amb intensitat per alguns lectors -como jo mateix- i capaços d'identificar-s'hi.
Potser ja haureu anat endevinant que des de les primeres pàgines, va funcionar l'empatia buscada per l'autor entre el personatge de la novel·la i jo.
Sí, en aquella època recordo haver-me sentit com un Bernard Cotte, i haver somiat que, com a ell, m'havien vingut a buscar per endur-se'm, havien començat a passar revista a la meva vida, m'havien filmat les reaccions sense que me n'adonés i posteriorment m'havien passat la filmació mentre analitzaven el grau de veritat o mentida de les meves respostes.
Hi havia en la novel·la alguns detalls concrets que potser van contribuir a potenciar aquella identificació amb el protagonista:
Mentre jo era estudiant universitari, vaig fer les proves psicotècniques exigides per poder "fer milícies" i, per tant, intentar fer la mili com a sots-oficial en comptes d'haver d'anar-hi com a soldat ras.
En aquella sessió de test multitudinària, allà per l'any 1972 o 1973 vaig haver d'omplir uns quants qüestionaris amb centenars de preguntes d'apariència anodina, però que estaven destinats a fer l'anàlisi de personalitat i a mesurar la meva idoneitat com a aspirant a "milícies".
El resultat de les proves el van penjar en una cartellera de no recordo on, segurament en una caserna de Barcelona. El fet és que en Sadurní Girona i Roig hi apareixia amb la qualificació de "No apto" i al costat el comentari: "Falta de espíritu militar."
Recordo que em vaig emprenyar com una mona. Jo volia fer milícies i "ells" no m'hi volien. Sempre em vaig quedar amb el dubte de saber si realment va ser per no haver obtingut la puntuació necessària exigida o bé si em van descartar per ser de "Lletres", en una època en que hi havia milers d'estudiants de "Ciències" que hi accedien, o bé encara pel fet d'haver escrit "obrero" a la casella de la professió del pare i de "obrera" a la casella de la professió de la mare, o bé encara si va ser per haver caigut en el "parany" d'alguna de les preguntes capcioses del test.
Pocs dies abans de fer les proves, un company, el més "conyon" que corria per la facultat m'havia aconsellat de seguir l'estratègia de la coherència. "Mira, deia, el matí del dia de les proves, quan t'afeitis, mira't bé al mirall i decideix com et veus. Si et veus "Tarzán", tu contesta les preguntes com si fossis un "Atila". En canvi, si et veus una mica "cascat", tu sempre marca les opcions en conseqüencia: "obedecer", "si wuana". No intentis fer el viu i endevinar què volen que contestis, per què no ho sabràs pas".
La idea em va semblar bona, però no crec que la vagi saber aplicar. De fet no me'n recordo. Només recordo dues preguntes concretes: "trono o altar", "mandar o ser mandado" ...
Se'm fa impossible del tot de recordar si vaig marcar "trono" o si vaig marcar "altar" o si em vaig decantar per l'opció "mandar" pensant que era la resposta adequada si aspirava a ser sots-official o si vaig marcar l'opció "ser mandado" pensant que fóra la resposta adequada cas que, amb aquell dilema, en realitat estessin medint la meva vocació per "l'obediència" ;-)
Bernard Cotte, poguent, no ho havia ni provat, de fer milícies. A mi, en canvi, havent-ho provat, m'havien denegat un potencial accés al cos de sots-oficials per "manca d'espíritu militar", que és com vaig aparèixer a les llistes de resultats.
Em sentia identificat amb aquell personatge perquè vaig imaginar que, a mi, un altre Andruet qualsevol, en les mateixes circumstàncies, potser m'hauria retret "-Curiós, oi, que et rebutgessin per "falta de espíritu militar?" ... I que, igual que li passava a Bernard, tampoc no hauria servit de res protestar airadament tot assegurant que sí, que sí, que sí que en tenia una mica d'esperit militar ...
Sabent que sabeu per experiència que les associacions d'idees són incontrolables, us estranya que us hagi explicat aquest "malson" tot i que m'hagi dut a desviar-me una mica del fil de l'argument de la novel·la ?
La novel·la segueix ... Li segueixen passant revista a la seva vida. Bernard Cotte, al revés que la majoria dels mortals, té el privilegi d'assistir en directe a un repàs exhautiu de la seva fitxa vital tal com la té enregistrada el super-ordinador. Phébus ho sap tot, li va dient Andruet, Phébus no s'equivoca mai. Cotte s'adona que és veritat que Phébus ho sap TOT o que poc se'n falta. Phébus guarda a la seva memòria els aspectes més íntims de la vida pública i privada:
els resultats d'una série de tests de personalitat i d'intel·ligència que va fer quan era a l'escola.
còpies de les seves radiografies fetes al llarg de la vida: unes del cap, fetes quan era petit; les dels pulmons que li van fer més endavant; les que li van fer a la mili ...una filmació porno en la que Cotte havia participat com a figurant!
la llista de feines i feinetes que Cotte ha anat fent durant la seva vida: corrector d'imprenta, treballador ocasional al Club Méditerranée, representant d'un diari regional ...còpia del full de petició per emigrar a Austràlia.
Tots els fulls de peticions que Cotte ha signat a la seva vida adherint-se a tal o qual petició llençada per grups esquerranosos.
Els fulls de cotitzacions sindicals ... que en Cotte havia hagut de pagar alguna vegada per trobar feina.
Phébus té constància de tots els moviments dels sus comptes bancaris ...
Phébus té constància que Cotte es va casar amb la viuda del seu millor amic quan aquell es va morir d'accident de trànsit. I saben com i quan aquell es va morir.
Phébus guarda també en memòria el seu arbre genealògic. L'acta de neixament de la seva mare, filla d'una jueva, i en dedueix que, nét d'una àvia jueva i una mare jueva ell, tot i sent catolic, és jueu.





"Donc vous êtes juif, monsieur Cotte. D'après la loi hébraïque du moins. Regardez sur l'autre écran, là ... C'est extrait du Judaïsme de Mireille Cherchevsky, un ouvrage qui fait autorité: "L'enfant né d'un mariage mixte est juif si la mère l'est, non juif si la mère ne l'est pas". Il m'amuse, Andruet. Les juifs, je les admire plutôt, sutout les Israéliens. Mais enfin, mon père s'appelait Cotte, ma mère Bayle, j'ai fait ma première communion, et d'après lui, je suis juif. Ça va loin tout ça. C'est le père Adolf qui aurait été content avec un joujou comme Phébus".



No cal dir-ho, Phébus guarda també el dossier judicial de Cotte. Hi figura l'explicació dels fets d'una mort d'un jove delinquent en un tren de rodalies. Només Cotte sap què va passar realment, juntament amb un altre viatger... No, no l'acusen de res, però demostren que , efectivament ho saben tot sobre ell, exceptuant alguns matisos.
Durant un moment del seu internament, en un descuit d'un del seus vigilants, Cotte havia tingut ocasió d'escapar-se de la seva cel·la i, en la seva obsessió per trobar un telèfon per comunicar-se amb el món exterior, havia anat a parar a unes sales des d'on havia pogut veure una part d'aquell univers subterrani semblant als móns de ciencia ficció descrits en novel·les i representats en pel·lícules: portes d'obertura electrònica, empleats en bata blanca traballant sobre dades: diaris, revistes, llibres, documents ... ordinadors i pantalles, i no un sinó 27 Phébus l'un al costat de l'altre. Sales d'arxius, despatxos, sales de conferències, cap telèfon ni porta de sortida per enlloc ...
Quan Cotte torna a la cel·la, esfereït pel que ha vist i el que s'imagina, té una nova sessió d'interrogatori amb Andruet. El commissari té ara a les mans un altre aparell electrònic super-sofisticat, un telemicroterminal des del qual pot accedir a tota la informació de la unitat central, l'hyper-ordinador Phébus.




"Andruet ne l'écoutait pas. Il rêvait à haute voix d'une armée de flics équipés de ces mini-Phébus. Tac ! Tac ! et plus d'échappatoire pour le suspect. Instantanément on sait tout de lui, on peut tout vérifier. Ses maladies passées, les résultats de ses tests etla religion de ses grands-parents. Il y avait un côté docteur Folamour chez ce flic nouvellement conquis aux vertus de l'informatique qui faisait froid dans le dos. (...) Le vrai danger pour l'avenir de l'homme, c'était lui, le grand ordinateur, au service d'un Andruet-Folamour et de ses sbires.... Plus que jamais j'étais décidé à alerter l'opinion, à témoigner. "


Hi ha tingut moltes hores per pensar-hi. Per Cotte, el més important és explicar a tothom el que ha vist. El que li ha passat. Això ... si pot aconseguir sortir d'aquell indret. Perquè ara, sabent el que sap, té por de saber coses secretes i sap que "saber massa" sempre ha sigut perillós ...
Arriba el cap de setmana, han passat cinc dies des que va ser "detingut" sense explicació. I li comuniquen que el director general li explicarà per fi la raó de la seva presència en aquelles dependències:




"Vous êtes ici parce que vous êtes un Français moyen (...) Vous êtes un des Français moyens types. Phébus, en qui, vous avez pu le constater, nous avons toute confiance, a déteminé dix types différents de Français moyens, et vous êtes typique, d'un de ces dix types. (...) Il me félicite, il me remercie d'avoir été un auxiliaire, involontaire sans doute, mais remarquable de la science et de la justice. (...) Il va me faire une confidence, il ne faut pas que la présence des techniciens américains m'abuse, est-ce que je sais que Phébus, enfin le système, est une invention française?"


El més important que el director general li ha de comunicar és que tot el que ha vist i sentit ha de ser un secret. Un gran secret. El seu deure de ciutadà és callar.




"-Et si je parle? -Vous ne ferez pas cela. Vous êtes beaucoup trop intelligent. N'est-ce pas commissaire, ajouta-t-il en se tournant vers Andruet, n'est-ce pas que monsieur Cotte est beaucoup trop intelligent pour aller raconter des bêtises? Vous me l'avez promis. Il sait où est son devoir d'honnête citoyen. De toute façon, personne ne le croirait".


I el deixen anar! Per una porta, -una porta que després es tanca com una ventosa darrera d'ell - el fan sortir dins del parking de la plaça de Notre-Dame, just al mateix lloc per on l'havien introduit en un altre món secret cinc dies abans.
Queda un capítol, el sisè, de la pàgina 83 a la pàgina 94. Què creieu que passarà? No sé si us ho podeu imaginar ... O potser sí? Lewino descriu de meravella la sensació d'un home que surt al carrer després d'imaginar que potser no el tornarà a veure mai més. En fixem en l'altura dels arbres, veiem els turistes de la plaça de la catedral, escoltem el tam tam d'un grup de joves ... El primer que li passa pel cap a Cotte no és tant trucar a la seva dona com denunciar aquell secret al diari aixeca escàndols per excel·lència, el "Canard Enchaîné", el "Wahington Post" francès, vaja.
Va a una bar proper i busca el telèfon a la guia telefònica. I truca al número de telèfon del Canard Enchaîné que hi figura:




"- C'est pour dénoncer un scandale. - Quel genre de scandale ? - Un scandale policier. (...) Le journaliste avait une bonne voix. (...) - Bon, je vous écoute. Pas facile à résumer. Comme je m'embrouillais dans l'histoire du parking eet de la porte secrète, le gars m'a coupé court. -S'agit-il du programme Phébus ? - Oui. Ça lui suffisait. Alors tout est allé très vite. (...)"


Un cotxe el passarà a buscar allà on és. Que no es mogui per res del món. Mentres espera wque el cotxe arribi, Cotte té temps per sentir-se excitat per la proesa que farà denunciant el program Phébus i també per sentir-se angoixat: que no ha pensat que el telèfon del Canard Enchîné està punxat? Quan el cotxe arriba, puja al cotxe, i el periodista li demana que li ho expliqui tot, que li ensenyi aquell parking on diu que hi ha aquell univers secret, "per tenir proves", segons el periodista.
Van cap al parking. Cap al lloc on s'ha tancat la porta secreta i tot és obrir la porta del cotxe i adonar-se, massa tard, que havia caigut a la trampa. S'acostaven tres homes, a més del periodista, que també era "de la casa". La pallissa és una pallissa "profesional", és a dir que no el maten perquè no el volen matar. El volen "alliçonat". És per això que a la pallissa física li fan precedir una tortura psicològica:




"- C'est la donneuse dont je vois ai parlé. le monsieur qui connait des journalistes. (...) Les trois brutes ont affecté un air de profond dégoût. (...) L'un a évoqué son expérience de tortionnaire en Algérie. Un autre a émis l'opinion que ce serait un devoir pour l'humanité de m'arracher le génitoire. Et ils se sont mis à parles de mes enfants. -Monsieur a trois gosses. - Non pas possible. Quelle salope ! - Il sait bien que s'il éconne on va s'en prendre à ses gosses, c'est obligatoire. Mais il s'en fout. -Quelle salope ! - Et sa femme, demanda une des brutes paysannes. - Quand on lui aura coupé les couilles, elle sera obligée de se faire baiser par les ratons. " (...)


Si Phébus ho sap tot, els que treballen pel programa Phébus són capaços de preveure les reaccions de tothom. Li han previst la reacció de ràbia i li deixen clavar un cop de peu a l'aire: a partir d'aqui és el torn dels quatre. Una pallissa de mort. El deixen mig mort, però viu...
Al cap d'unes hores, Cotte aconseguix tornar a sortir a la plaça de la catedral. S'adona que ja és de nit. Està baldat però encara té forces per tornar a anar al bar d'on havia trucat, aquesta vegada per trucar a la seva dona Marie-Jo perquè el vingui a buscar.
Aleshores és quan s'adona que la guia de telèfons era encara oberta per la ateixa pàgina on ell l'havia oberta. La pàgina on hi havia l'adreça del Canard Enchaîné no era la pàgina original sinó una fotocòpia. A la guia de carrers que hi havia al costat, el telèfon del "Canard Enchaîné era una altre, diferent del que ell havia trobat a la guida general i que havia marcat ! LI HAVIEN PREVIST TOTS I CADASCUN DELS SEUS GESTOS!
El llibre acaba així:
"J'ai eu la force de consulter le bottin des rues. Le numéro du Canard Enchaîné qui y figurait, 230 31 36, n'avait aucun rapport avec celui de la photocopie. Je me suis bien gardé de le composer sur le cadran".
Walter Lewino ho deixa aquí. Forçosament hom sent un calfred a l'esquena i no pot evitar a la boca un somriure trencat. I el cap que continua imaginant l'escena final i potser fabricant-se un seguit de preguntes... Hom repassa mentalment algunes de les imatges mentals fabricades durant la lectura ...


** * * * * * * * * * * * * *

Incís obligat per l'agost del 2003:

Le Monde Diplomatique publica un article titulat
Surveillance totale par Ignacio Ramonet

Heus aquí un extracte de l'article:




(...) "Mais le plus délirant de tous les projets d'espionnage illégal est celui qu'élabore le Pentagone sous le nom de Total Information Awareness (TIA), système de surveillance totale des informations(4), confié au général John Poindexter, condamné dans les années 1980 pour avoir été l'instigateur de l'affaire Iran-Contra. Le projet consiste à collecter une moyenne de 40 pages d'informations sur chacun des 6 milliards d'habitants de la planète et à confier leur traitement à un hyperordinateur. En traitant toutes les données personnelles disponibles - paiements par carte, abonnements aux médias, mouvements bancaires, appels téléphoniques, consultations de sites web, courriers électroniques, fichiers policiers, dossiers des assureurs, informations médicales et de la sécurité sociale -, le Pentagone compte établir la traçabilité complète de chaque individu.
Comme dans le film de Steven Spielberg Minority Report, les autorités pensent pouvoir prévenir les crimes avant même qu'ils soient commis. « Il y aura moins de vie privée mais plus de sécurité, estime M. John L. Petersen, président du Arlington Institute, nous pourrons anticiper le futur grâce à l'interconnexion de toutes les informations vous concernant. Demain, nous saurons tout de vous (5). » Big Brother est dépassé...
IGNACIO RAMONET"



Us estranyaria que els de la TIA haguessin llegit Notre Dame des Ordinateurs després d'haver-se après de memòria el 1984 d'Orwell ?A mi no m'estranyaria gens ni mica. I que després d'haver comprovat que efectivament ara els ordinadors i les noves tecnologies ho poder fer, el projecte "Phébus" es podia dur a la pràctica a nivell planetari.
(final de l'incís de l'agost 2003)



*******************************

Agost de 1998

L'any 1985 vaig anar a Marly-le-Roi, a partcipar en un curs sobre el tema del viatge a la literatura francesa, becat pel govern francès. Vaig aprofitar l'ocasió per anar a Paris i conèixer en Walter Lewino en persona i que m'ensenyés de passada la seu del Nouvel Obs. Em va rebre en un dels despatxos on treballava i em va ensenyar uns ordinadors. Em va explicar que els famosos tests que ell feia per al Nouvel Observateur eren més seriosos i complicats del que a primera vista hom podia imaginar. Ell els presentava en clau d'humor, però al darrere hi havia es veu una feina immensa. Em va regalar dos llibres seus que tenia al despatx: La Terre des autres i L'éclat et la blancheur. Curiosament no tenia cap exemplar de Notre-Dame des ordinateurs, però em va suggerir que m'adrecés al seu editor "André Balland" que potser m'en podria trobar un.
Em va convidar a dinar a un restaurant prop de la seu del Nouvel Obs. Vam parlar una mica. Vaig assabentar-me que no acostumava a viatjar més que a una finca que tenia al departament de Lot. De tot el que em va dir en recordo sobre tot dues coses molt important per a mi: Una és una confidència significativa sobre el llibre Notre-Dame des ordinateurs relativa a la manera com acaba el llibre. Walter Lewino em va dir que ell havia imaginat una fi més tràgica i inquietant, però que, al final, havia renunciat a aquella versió i hi havia deixat la que consta en el llibre imprès. Per discreció i respecte, tot i que ell no em va pas demanar que no en digués res, prefereixo no desvetllar-ho. Li guardo el "secret".
L'altre, és un consell que em va donar i que des de llavors m'ha "perseguit" tota la vida. Jo li vaig voler fer entendre la meva obsessió i admiració per aquell llibre i li volia fer dir què s'havia de fer per arribar a ser escriptor, m'esperava que em parlés d'un truc, d'una recepta, o d'un mètode. Què em podia dir? La seva resposta, amb un to perfectament neutre, va ser tan llisa i tautològica com emblemàtica i contundent:
"Si vous voulez écrire, monsieur, écrivez".
D'aquí ve que, quan escric el poc o molt que escric i quan m'atreveixo a escriure sobre "Escriure" , ho faig sempre pensant en aquest consell, que és per a mi l'equivalent de tot un compendi filosòfic.



******************************************

Febrer del 2000

Que el llibre  Notre-Dame des ordinateurs no és un llibre qualsevol, i que "alguna cosa" deu tenir d'especial,  m'ho demostra el fet que buscant a la base de dades de Chapitre.com he fet una cerca i m'he trobat amb això : A la base de dades hi ha set llibres de Walter Lewino .... PERÒ Notre Dame des oerdinateurs NO HI ÉS !

Només us sembla curiós o potser, com a mi, us sembla sospitós?
A la contraportada del llibre Longtemps je me suis couché de travers de 1994, la "desaparició" del títol persisteix :
"Walter Lewino est l'auteur de quelques romans insolites (L'heure, l'Éclat et la Blancheur, Fucking Fernand, Une femme par jour, Cabin-boy ...) et les célèbres test du Nouvel Observateur."

Curiosament i sospitosa, no es menciona la novel·la més insòlita de totes:
Què passa doncs amb Notre -Dame des ordinateurs?
Exhaurit? Descatalogat? o ... Retirat de la circulació per "subversiu" i "perillós" per a la bona imatge del Sistema?  Perquè representa un nou 1984 de Geogre Orwell, però ben realista?

Probablement tot plegat a la vegada. Si algú té alguna notícia per donar-me en relació al tema, li ho agrairé ...
Mirarem d'anar-li seguint la pista ... sense capficar-nos-hi gaire ... ni remenar massa amb el bastó ... No fos cas que tinguéssim raó ...  ;-)

De fet, si heu llegit l'article Surveillance totale d'Ignacio Ramonet al Monde Diplomatique del mes d'agost 2003, us adonareu com jo, que "Phébus" , amb el nom que sigui, ja existeix i ja ens té fitxats a tots.
Es tracta del projecte Échelon ?
Seria un gran què poder consultar la nostra fitxa sense haver de passar per la tortura que passa el personatge de Bernard Cotte a l'obra.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

*************************

Nota sobre l'autor.


Walter Lewino, ex-periodista del "Nouvel Observateur", on durant uns anys fou responsable d'una secció cultural i autor d'uns famosos "TEST DU NOUVEL OBS" , és també un gran escriptor, autor de novel·les com L'heure (Le Terrain Vague) ; La Terre des autres (Albin Michel) ; L'Éclat et la Blancheur (Albin Michel, Prix Cazez 1968) ; L'imagination au pouvoir (Le Terrain vague) ; Fucking Fernand (Balland) ; Une femme par jour (Albin Michel) ; el fulletí de l'estiu en quatre capítols Barman, un hold-up ! (Le Nouvel Observateur. juillet 1983) ; Cabin-boy (de Fallois) ; Dis... (Balland), el meu exemplar el vaig "perdre" en deixar-lo a alguna amistat d'aquelles que no tornen els llibres que els hi deixen els amics incauts! ; Enfin seul(e) (Sand).

En assabentar-me de la publicació de Cabin-boy (de Fallois) li vaig escriure una carta de felicitació. La seva filla, Nathalie, ja m'havia advertit que ell mai no contestava cartes. I, efectivament, no vaig tenir mai cap resposta.
Després, a l'admirat Lewino li vaig perdre la pista fins fa poc... quan vaig assabentar-me, via la web de France2-"Bouillon de Culture", que havia publicat també (com a mínim) encara dos llibres més que buscaré i llegiré, segur: Châteaunoir (Plon) i una Lewinada ... Longtemps je me suis couché de travers ("Un millier de débuts de romans inventés, rêvés, fantasmés". Éditions Nadeau. ISBN : 2-86231-125-1) és a dir una lectura que cal no perdre's per res del món.
A Bordeaux, el novembre de 1998, a la llibreria Mollat vaig trobar La folle de Bagnolet (Le Castor Astral. 1994), un recull de deu relats, el primer dels quals, titolat "Un hiver à Trouville",


Pel mig, cada un dels els altres nou contes és úna mica més increïble que l'anterior. Tenen un no sé què de Roal Dahl barrejat amb un toc d'estil i d'intelligència que només trobareu a "can Lewino". Ja us en seguiré parlant.
Felicitats i per molts anys, cher maître.


** * * * * * * * * * * * * * * * * * *


Walter Lewino. Longtemps je me suis couché de travers.
Maurice Nadeau. 1994. ISBN 2-86231-125-1

"Sautillant du nostalgique au dérisoire, du saugrenu au passionnel, navigant entre tendresse et perversité ... [on ] y trouvera peut être, entre deux sourires, un vrai parfum de littérature. (...)
À déconseiller au-dessous d'un certain degré d'humour et d'intelligence"

Així és com es presenta el llibre! Prepararem una petita selecció d'alguna d'aquestes primeres frases de novel·les en potència ! I les penajarem aquí perquè en pugui gaudir tothom qui es digni acostar a aquestes modestes pàgines d'homenatge al mestre.



***************************


Quan creus que ja s'acaba, torna a començar: 
Nit del 28 de desembre de 2007.


Amb gairebé 30 anys de diferència, la ficció que Walter Lewino narra a Notre-Dame des ordinateurs, on apareix un protagonista anomenat Bernard Cotte es projecta sobre la realitat del periodista Guillaume Dasquié, tal com apareix publicat al post
Défense : la DST, Guillaume Dasquié et Wikipedia al blog Le Mondedublog.com

Amb una diferència important. Allà la ficció és ficció. Aquí, el periodista detingut per membres del servei del contraespionatge francès tenia informació secreta i la va publicar al diari Le Monde el 17 d'abril del 2007!

Tot el que segueix és citació del post de referència del Blog Le Mondedublog.com

Publié le 26 décembre 2007 à 18:00





Guillaume Dasquié, journaliste, a été interpellé par des agents de la Direction de la surveillance du territoire (DST) et mis en examen début décembre après avoir publié, à partir de documents de la Direction Générale de la Sécurité Extérieure (DGSE) un article dans Le Monde du 17 avril, il raconte dans Le Monde daté du 27 décembre (page 15) son aventure.

"Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre, seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition : "Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité." Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années défilent.Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche sur Wikipédia".

Al post que segueix s'expliquen les peripècies reals del periodista G. Dasquié als locals de la
DGST (Contraespionatge francès):

Gardé à vue, reportage à froid, par Guillaume Dasquié
LE MONDE 26.12.07 11h25 • Mis à jour le 26.12.07 11h35

Le journaliste Guillaume Dasquié a été mis en examen jeudi 6 décembre pour compromission du secret de la défense. Il lui est reproché d'avoir divulgué, dans Le Monde du 17 avril, des documents non déclassifiés provenant de la direction générale de la sécurité extérieure (DGSE). Il s'agit d'une analyse des informations dont disposaient les services de renseignement français sur Al-Qaida avant les attentats du 11 septembre 2001. En principe, l'article 109 du code de procédure pénale autorise un journaliste à garder le secret sur ses sources (Le Monde du 8 décembre et du 11 décembre). Le journaliste relate ici la façon dont s'est déroulée sa garde à vue dans les locaux de la direction de la surveillance du territoire, la DST.


Mercredi 5 décembre, jour des enfants, 8 h 20, coups de sonnette à la porte. Répétés. J'ouvre, face à moi : la moitié d'une équipe de foot. "Guillaume Dasquié ? – Oui. – Direction de la surveillance du territoire, vous êtes en garde à vue, compromission de la sécurité nationale, nous sommes autorisés à perquisitionner chez vous. – Entrez, je vous en prie." Le plus grand transporte une valise métallique. Une voix précise : "C'est au sujet d'un article que vous avez signé dans Le Monde du 17 avril 2007. Nous recherchons des documents de la DGSE cités dans cet article." Ils sont six, trois hommes, trois femmes. Elles s'appellent S., M. et S., mignonnes, la trentaine. Brassards police fluo, menottes et revolvers à la ceinture, des Sig-Sauer PRO, noirs, l'escouade de la DST visite notre living, engoncés dans des gilets pare-balles gris pâle. Le plus grand, P., petite cinquantaine, regard chargé d'humanité, me parle ; de mes droits, de la nécessité de contacter un avocat. Les trois filles ouvrent deux ordinateurs portables de marque Dell, branchent des imprimantes qui fonctionnent mal. Plus loin, dans la chambre, Nathalie prépare les enfants, improvise une histoire. Une nounou, appelée à la rescousse, les emmène loin d'ici, en promenade.
Chacun se détend, y a plus de famille. Début de perquisition. Les six agents de la DST revêtent des gants blancs de latex. On fouille avec ordre et courtoisie. Nous nous déplaçons chez moi en banc de poissons, pièce après pièce, on dérange, on inspecte et on range. Je leur indique l'emplacement de l'objet de leur recherche, avec mes archives, dans l'armoire de la chambre. J'attrape le classeur rouge renfermant cette compilation historique de la DGSE qui raconte tout d'Al-Qaida dans les mois précédant le 11-Septembre, je le tends à S. Descente vers les caves de l'immeuble, inspection de valises renfermant des archives plus anciennes, rien de fameux. Fin de la perquisition.
M. me glisse : "M. Dasquié, nous fonctionnons en bonne intelligence, quand nous serons dans la rue, on ne vous enfile pas les menottes alors… pas de bêtise." Il est peut-être midi. S. me tend un sachet de pains au chocolat et de brioches. Nous sommes tous les sept sur le trottoir, devant la porte de l'immeuble. Dans l'attente de partir en voiture. L'un d'eux persifle : "Pourquoi ne pas utiliser une bonne broyeuse ou sa cheminée ? Faut pas conserver plein de papiers chez soi." Justement. Marre de cette époque où, après un scoop à la sauvette, on détruisait tout, dans la crainte d'une descente. Nous n'existons pas sans nos sources, qu'elles soient humaines ou documentaires, accepter de s'en priver, de les dissimuler, c'est s'asphyxier.
"TOUT EST BLANC, HYPERSÉCURISÉ, SANS FENÊTRE"
Nous partons à deux voitures, doucement au début. Dans la mienne, le chauffeur écoute Radio Orient. Je lui demande s'il comprend l'arabe. Et puis, gyrophare, le pin-pon de la police, et les couloirs de bus remontés à la vitesse des livreurs de sushis. En quinze minutes, nous traversons Paris. La course s'achève à Levallois-Perret (Hauts-de-Seine), dans le parking du nouveau siège de la DST et des RG, anciens locaux d'Euro-RSCG – que des passionnés de l'info. Le personnel apprivoise encore les lieux.
La DST ne dispose toujours pas d'espace de détention à l'intérieur de leur immeuble moderne. S., P. et les autres me conduisent vers des geôles provisoires : un baraquement, recouvert de tôles métalliques noires, sur pilotis, six mètres environ au-dessus du bitume, échafaudé à même le parking. Superficie estimée : 200 m2, avec deux niveaux. Ça ressemble à un de ces studios confinés qu'édifient les sociétés de production pour leurs émissions de télé-réalité.
Grimper des escaliers, passer par un sas de contrôle, et, à l'intérieur, tout est blanc, hypersécurisé, sans fenêtre, la lumière du jour s'arrête ici. Mon escorte m'abandonne à deux policiers chargés de mon installation; ils me conduisent dans une pièce pour fouille et remise des effets personnels : "Mettez sur la table argent, clés et papiers. Ne gardez rien dans vos poches. Et déshabillez-vous complètement !" Je me rhabille; ils m'installent dans une pièce à double entrée, coupée par une paroi de métal et de Plexi sécurisé. Mon avocat, Nicolas Verly, apparaît de l'autre côté. Entrevue légale, une quinzaine de minutes. Il s'inquiète d'abord pour moi, puis me rassure : "Comme ils ont les documents qu'ils cherchaient, ça devrait aller vite. Pour ce qui concerne la protection de vos sources, invoquez l'article 109 du code de procédure pénale. Vous devriez être dehors dès ce soir." Car, sur le fond, pas grand-chose à nous reprocher : la jurisprudence de la Cour européenne des droits de l'homme autorise les journalistes à diffuser des données classifiées si elles apportent des informations sur des questions d'intérêt général et si leur publication ne menace pas un "besoin social impérieux". Les notes de la DGSE sur Al-Qaida rédigées avant 2001, citées et montrées en 2007, éclairent le citoyen sur les événements du 11-Septembre, sans mettre en péril les structures de la société française.
On m'enferme dans la cellule no2. Quatre mètres sur trois. Porte en verre blindé recouverte de plaques d'acier. Murs blancs, plancher gris en résine. Sur le côté, un banc en dur avec un matelas en plastique bleu, une couverture marron, petit lavabo et chiottes à la turque en Inox.
"TROIS MOIS DE BOULOT, POUR UNE PIGE DE 800 EUROS"
Une heure plus tard environ, deux policiers ouvrent, me demandent de me tourner et m'enfilent les menottes. Je monte des escaliers, en haut on me dirige vers la gauche, dans la salle d'audition no2. Autre pièce blanche sans fenêtre, seuls un appareil de climatisation et un radiateur décorent les murs, tous deux emprisonnés par un épais grillage blanc. Retrouvailles avec M. et S., face à elles, on libère mes poignets. Rédaction du premier procès verbal d'audition : "Chez nous, M. Dasquié, on appelle ça la grande identité, c'est une formalité." Deux heures environ à décortiquer ma vie. Les bonnes et les mauvaises années défilent.
Le papier pour Le Monde, ça représentait trois mois de boulot, pour une pige de 800 euros. Je m'attarde sur les difficultés du marché de l'édition, sur mes livres. M. me confie qu'elle a "préparé les questions à partir de [ma] fiche sur Wikipédia". Aux environs de 17 heures, coup de téléphone, M. décroche, énumère les stations de métro les plus proches du siège de la DST. "C'était le substitut du procureur, M. Dasquié, il veut vous voir." Signature du premier procès-verbal, mes gardiens me ramènent en cellule, menotté.

(suite)

Je cours dans ma geôle, un footing sur place, les yeux fermés. Derrière mes paupières, j'emprunte des chemins sur les hauteurs de Cahors, dans la foulée de mon père. Je dors une heure, apaisé. Vers 20 heures, une commissaire accorte, la cinquantaine conquérante, m'accueille pour m'amener dans une autre salle, en haut à droite. Dorénavant, dans mes déplacements, on ne me menotte plus. Vieille technique. J'entre, civilités avec Alexandre Plantevin, substitut du procureur.
Nous demeurons seuls. Costume impeccable, cravate rose, sourire Ultrabright, effluves raffinés, une base de vétiver peut-être. Face à lui, sur la table : un stylo et un formulaire à parapher, pour prolonger ma garde à vue de vingt-quatre heures. Je pue, je n'ai pas le droit de prendre une douche ce matin. Ambiance. "Vous savez ce que nous voulons, connaître la source, cette fuite inquiète en haut lieu. – Je comprends, je suis cependant tenu de vous opposer le secret de mes sources. – Très bien, il n'est pas interdit d'essayer. – Oui, c'est de bonne guerre." L'éventualité d'une mise en examen et d'un mandat de dépôt est citée, mais pas encore privilégiée. Nous prolongeons par une discussion courtoise un échange d'analyses sur les motifs de ma mésaventure. Je prends vingt-quatre heures de plus.
Retour en cellule, barquette de riz chauffée, et vers 21h30, direction la salle d'audience no2. M. m'attend derrière son ordinateur, au côté de S., réapparue. "Maintenant, nous entrons dans le vif du sujet. Votre article du 17 avril…" Elles me questionnent sur l'origine du classeur de notes de la DGSE. J'oppose le secret de mes sources. Puis, de manière évasive, sur mes contacts avec des membres de la DGSE. Je me borne à énumérer, de mémoire, mes contacts pour des interviews, tels qu'ils doivent apparaître sur le relevé de mes appels téléphoniques, en m'efforçant de demeurer dans le cadre étroit de la construction de mon article.
Nous n'abordons plus de manière explicite la question de l'identité de ma source, nous jouons autour, chacun dans son registre. Signature du deuxième procès-verbal aux environs de 23 heures. Au revoir, à demain matin. Je m'étends sous la couverture marron, rêche, avec une seule pensée : dormir, pour garder les idées claires, comprendre ce qu'ils veulent.
"L'AMBIANCE SE DÉTERIORE"
Le lendemain, jeudi 6 décembre, 9 heures, à nouveau assis dans la petite salle d'audience no2, elles me donnent un café et me proposent de prendre des pains au chocolat qui restent de la veille. Elles veulent approfondir mes précédentes déclarations, les recouper. Deux détails les tracassent. D'une part, ma visite au siège de la DGSE en cours de reportage, où j'ai présenté la fameuse liasse de documents sur la table du chef de cabinet, afin qu'il l'authentifie – scène irréelle à leurs yeux. D'autre part, ma rencontre et mes menus échanges téléphoniques avec un cadre du service secret, appelons-le M. X…, une de ces personnalités croisées pour ce reportage mais qui a refusé d'être citée dans l'article. J'apprendrai, à l'issue de mes interrogatoires, qu'en réalité il était placé en garde à vue en même temps que moi. Les enquêteurs ont supposé tenir le journaliste et sa source. Or, de manière mécanique, mes déclarations de la veille au soir et les siennes, voisins de geôle tenus au secret l'un à l'égard de l'autre, fragilisent cette hypothèse.
En fin de matinée, l'ambiance se détériore, c'est perceptible. Plus nous progressons dans l'interrogatoire et moins les questions sur ce M. X… se justifient. Aux environs de midi, le sous-directeur de la DST en personne, Gilles Gray, pénètre dans notre pièce, se présente, fait assaut de politesse. Les deux officiers de police judiciaire qui remplissaient les procès-verbaux nous laissent seuls.
Il me rend compte de l'agacement du parquet : "Vous êtes un séducteur, M. Dasquié, mais vos propos, ils disent que c'est du caoutchouc, du chiqué." Il leur faut du solide, sinon, ça va se gâter. La perspective d'un mandat de dépôt se confirme si je ne livre pas un nom.
Nous parvenons à un accord : aucune information sur la personne m'ayant remis les documents, ma source directe, et des éléments de réponse d'ordre général sur les qualifications de la personne qui a sorti les documents de la DGSE, ma source indirecte. Mais les questions reprennent sur M.X… Je me sens désorienté : selon des données publiques que ne peut pas ignorer la DST, les notes classifiées de cette compilation circulent librement dans Paris depuis fin 2001, six ans avant que ne je rencontre M. X… pour la première fois. A-t-il le défaut d'appartenir à la mauvaise chapelle au mauvais moment ? La raison d'Etat exige son coupable. Longues minutes d'hésitation : protéger une source, protéger toutes les sources, protéger un innocent, se protéger soi ? Je signe le troisième procès-verbal et entame bientôt le quatrième, consacré celui-ci à la reconnaissance des pièces recueillies – les notes de la DGSE sur Al-Qaida. La question sur l'origine de ces documents revient. Au même moment, au tribunal de grande instance de Paris, on ouvre une information judiciaire. Entre 14 heures et 16 heures, derrière les baraquements noirs du parking de la DST, tout s'accélère, ils me tiennent, ils me pressent. Le sous-directeur et deux de ses adjoints multiplient les visites dans ma pièce.
Mes confidences très vagues ne leur suffisent pas, ils exigent que, dans un cinquième procès-verbal, je désigne la source de la DGSE en la nommant cette fois-ci au présent de l'indicatif, sous peine de mandat de dépôt, comme toujours. Je leur oppose qu'ils bluffent. Gilles Gray me suggère de contacter le substitut du procureur pour corroborer ; c'est l'homme de loi de notre procédure, le tiers de confiance. Une réunion téléphonique s'organise. Entre 16 heures et 17 heures, depuis le téléphone filaire de la salle d'audience no2, nous appelons d'abord le substitut sur son portable, puis sur une ligne de son bureau. Le magistrat me confirme le marché : détention provisoire ou un aveu.
Une pensée fatale me traverse : j'imagine mes bambins, 5 ans et 7 mois, au parloir de la prison. J'accepte, je m'exécute, je signe ; vingt minutes plus tard, allongé dans ma cellule, je pose la couverture sur mes yeux, pour me cacher de la caméra de surveillance. J'ai donné un nom, je n'oublierai rien, je raconterai tout.

Guillaume Dasquié, journaliste


_____________________



A la pàgina web del diari Le Monde  on hi havia aquest article hi apareixen, a data de 29.12.2007, 85 reaccions a l'article del periodista.

No podem accedir a l'article original del 17 d'abril, caldria fer-ho a través d'algun subscriptor del diari.
Però mentre mirem d'aconseguir-ho, podem reproduir alguns dels 85 comentaris.

Un de ben sucós és aquest:

Jean-Baptiste B. 28.12.07 15h30
Qu'est ce qu'il y a dans ce rapport, qui fasse autant flipper l'Etat? Que les services secrets américains savaient ce qui allait se passer le 11 sept? Que nos amis saoudiens ont financé le truc? Tout le monde le sait, il n'y a pas de quoi réveiller les gens à 8h00.

Eric 28.12.07 00h41
Les deux visages du sarkozysme, cette garde à vue, et Carla à Louxor. Triste France. Et les réformes promises ? Du vent... Des coquilles vidées de leur substance pour "passer" au plus vite : quand on est pressé, on est faible pour négocier, et de toute manière ce qui compte est l'apparence. L'essentiel est que l'actualité du lendemain fasse oublier très vite celle de la veille ! Les journalistes ont toujours du matériel frais. Allez Le Monde, un article de bilan sur les fameuses réformes ?

Un candidat pour Voici ? 28.12.07 00h33
Comportement honteux d'un petit journaleux bobo qui a voulu jouer les James Bond des riches quartiers. Franchement, les méthodes de la DGSE n'ont plus rien de méchant : pas de violence physique, pas de torture morale, courtoisie et politesse à tour de bras... seulement un face à face sur 48h avec un homme au regard un peu sévère, et le petit garçon habitué à rentrer chez lui tous les soirs craque. Je n'aimerai pas être la source... Le journalisme est trop sérieux pour ce genre d'amateur.



De fet, l' únic interessant dels tres, i diria que dels 85, és el de J. Baptiste B.
És possible imaginar el que diu aquest home? Qui és aquest "tothom ho sap" que la intelligència nordamericana sabia el que podia passar i no ho va evitar?
Calia provocar l'11-S per poder reacionar com ho va fer amb les conseqüències que coneixem?

Bé això no és novel·la... sinó dubte existencial,  i em quedo amb el dubte. És per escopir-hi a sobre!
Esperaré que algú confirmi aquestes acusacions o les desmenteixi!


** * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *  *

16.12.07

Música


Avui és diumenge 16 de desembre del 2007.


He enviat al Toni Ibáñez el post que vull que figuri al Blog mostra de blogs de la Catosfera 2008, i que també hauria de for
mar part de l'antologia que serà publicada en paper, si els déus ho permeten.

He contestat al Tom i la Maite, els he felicitat els Nadal i li he recomanat a ella dos llibres a no perdre's per al club de lectura de la biblioteca de Sitges.
He escrit a la Júlia per explicar-li això mateix en la part que li afecta. La seva Descomposició de la llum és un llibre capital. Ho diu perfectament El Llibreter al seu blog i és la millor garantia.

He vist com en Miquel i la Cari em publicaven la meva transformació "à la Proust" aplic
ada al text base del blog Transformacions. La manca de comentaris m'ha empès a escriure un segon exercici d'estil, signat Verdurin.
Ho he enviat a l'amic JPQ pensant que no tothom ho pot entendre, però ell potser sí. Ho he totulat "Material per a un somriure" pensant que objectivament no dóna per a gaire més que això. Convençut però que això, en la seva infinitesimalitat, també és literatura.
I ara em veig aquí decidit a omplir aquest post que veig que falta al Dicofilopersiflex format blog. Com és que falta, em pregunto? Segur que amb les presses del buidatge me'l vaig deixar.
Recordo perfectament que en començar a redactar la web Dicofilopersiflex, allà a principis del 2007, una de les entrades imprescindibles era, precisament, Música. De fet, encara hi és.
Vaig trobar una imatge -aquesta que incloc aquí- que em va agradar i, amb el photoshop de l'època, el gran Paint Shop Pro 5, amb el qual hem conviscut durant deu anys manipulant imatges i creaant alguns gifs animats, vaig crear quatre grans apartats per clasificar tota la música del món: Jazz, Léo Ferré, Clàssica i Musiquetes i cançons.


Per a mi, res que no pogués posar dins d'alguna d'aquestes quatre categories bàsiques no era música de la meva galàxia.

En la meva santa innocència creia que, mica en mica, ho podria anar omplint tot, posant enllaços a totes les peces que formaven la banda sonora de la meva vida.
Això encara és possible acondició d'explicar-ho amb text sense música, ni àudio ni video, perquè de seguida va quedar clar que el copyright és sagrat i amb els drets d'autor no s'hi ha de jugar... cosa que a mitjans dels 90, en aparèixer Internet, ningú no tenia prou clar ni estava disposat a respectar-ho voluntàriament.
Ho vam començar a respectar per força. Com no podia ser d'altra manera. Anaven desapareixent sistemàticament totes aquelles seus que penjaven música en format midi o wave.

Recordo que, en decidir-me a omplir l'apartat de música clàssica, vaig buscar i trobar la referència a la música de l'obra A la recherche du temps perdu que havia trobat fa molts anys i tenia escrita encara en un full picat amb la màquina elèctrica. Però no recordo haver-ho afegit pas a la web del Dipofilo. Ara ho he tornat a buscar i en dos cops de Google ho he trobat:

"Vinteuil est un personnage de fiction, mais il est difficile de savoir par
qui ou par quelle oeuvre il a été inspiré. Proust lui-même dans une dédicace de Du côté de chez Swann à Jacques de Lacretelle en avril 1918, dit qu'il avait plusieurs modèles musicaux. On peut relever ainsi :
La Sonate n°1 pour violon et piano, op. 75 de Camille Saint-Saëns (1885) que Proust trouvait cependant
«médiocre ».
L'enchantement du vendredi Saint dans l'opéra Parsifal de Wagner (1882).
La Sonate FWV 8 en la majeur de César Franck (1886).
Un Prélude de l'opéra Lohengrin de Wagner (1850).
La Ballade opus 19 pour Piano et Orchestre de Fauré (1881). "


(Wikipedia Sonate de Vinteuil)


_____________________


14.10.07

Drets i respecte, cultura i civilització

Crec que no s'ha insistit prou en la idea que cal posar l'accent en allò que està just al costat del dret: el respecte, la cultura i la civilització.

Tothom té dret en un enterrament a llençar una traca de pets o fins i tot a pixar-se sobre la caixa del mort ... Sí, el dret, qui us el negarà ? Sí, no ho dubto que en tingueu de dret a fer el que vulgueu. El dret en sentit estricte, el teniu tot ...Però hi ha un però ...

Què us ho impedeix? Ho impedeix una cosa molt semblant a l'obligació que s'anomena respecte envers els altres, la cultura i la civilització, que equivalen de fet a una mena de diccionari de memòria històrica que reflectreix tot allò que cal evitar de fer -tot i tenint-hi dret-... per no ofendre els altres en els seus drets.
Raonament elemental però massa sovint amagat i emmudit!

Aquesta reflexió és la que caldrà que algú li faci i li faci fer a Cristina Peri Rossi a l'hora de fer balanç de tot el que ha passat.

Quedar-se només en la idea de drets és posar l'accent en el pet o la pixarada, una fal·làcia i una perversió de la reflexió i de l'argumentació. Cal mirar el context global i, fent un esforç d'empatia, mirar tots els drets en joc ...

Jo ja vaig deixar escrit que estava en contra que s'hagués produit el seu acomiadament (de fet cal afegir que seguit de disculpes públiques i oferiment de readmissió) però que cal reflexionar sobre l'ofensa i el menyspreu que significa la seva actitut de tancar-se en banda a parlar el català a la ràdio pública catalana, ella que és una persona multilingüe i que és a Catalunya des de fa més de 30 anys!
Jo hagués signat un document defensant els drets individuals. Però i els nostres, de drets, a tenir una emissora en català a Catalunya, qui ens els defensa?

Ep, que nosaltres també en tenim de dret al pet i al rot ... però fóra de gent incivilitzada.

El seny, la cultura i la civilització ens duen a conformar-nos amb la reflexió, la protesta i el rebuix de determinades actituds que ens desagraden i per manifestar que es repectin els nostres drets.

___________

12.10.07

El que hem llegit IV. Georges Perec. Les lieux.


El que hem llegit. Capítol 4.

Una pàgina extraordinària de Georges Perec.






... Que reproduirem aquí amb el permís implícit dels hereus del copyright del texte. Merci !

Georges Perec. Espèces d'espaces. Éditions Galilée. Collection "L'espace critique". Paris. 1974


"Les lieux (Notes sur un travail en cours)

En 1969, j'ai choisi dans Paris, 12 lieux (des rues, des places, des carrefours, un
passage) ou bien dans lesquels j'avais vécu ou bien auxquels me rattachaient
des souvenirs particuliers.
J'ai entrepris de faire, chaque mois, la description de deux de ces lieux. L'une de ces descriptions se fait sur le lieu même et se veut le plus neutre possible : assis dans un café, ou marchant dans la rue, un carnet et un stylo à la main, je m'efforce de décrire
les maisons, les magasins, les gens que je rencontre, les affiches, et , d'une
manière générale tout ce qui attire mon regard. L'autre description se fait
dans un endroit différent du lieu : je m'efforce alors de décrire le lieu de
mémoire, et d'évoquer à son propos tous les souvenirs qui me viennent, soit
des événements qui s'y sont déroulés, soit des gens que j'y ai rencontrés.
Lorsque ces descriptions sont terminées, je les glisse dans une enveloppe
que je scelle à la cire. À plusieurs reprises, je me suis fait accompagner sur
les lieux que je décrivais par un ou une ami(e) photographe qui, soit
librement, soit sur mes indications, a pris des photos que j'ai alors glissées,
sans les regarder (à l'exception d'une seule) dans les enveloppes
correspondantes ; il m'est arrivé également de glisser dans ces enveloppes
divers éléments susceptibles de faire plus tard office de
témoignages, par exemple des tickets de métro, ou bien des tickets de
consommation, ou des billets de cinéma ou des prospectus, etc.
Je recommence chaque année ces descriptions en prenant soin, (...)
premièrement de décrire chacun de ces lieux en un mois différent de l'année,
deuxièmement, de ne jamais décrire le même mois le même couple de
lieux.
Cette entreprise n'est pas sans rappeler dans son principe les "bombes du temps", durera donc douze ans, jusqu'à ce que tous les lieux aient été décrits deux fois douze fois. Trop préoccupé l'année dernière par le tournage de "Un homme qui dort" dans lequel apparaissent d'ailleurs la plupart de ces lieux), j'ai en fait sauté l'année 1973 et c'est donc seulement en 1981 que je serai en possession (si toutefois je ne prends
d'autre retard) des 288 textes issus de cette expérience. je saurai alors si
elle en valait la peine : ce que j'en attends, en effet, n'est rien
d'autre que la trace d'un triple vieillissement : celui des lieux eux-mêmes, celui de mes souvenirs, et celui de mon écriture
."
Georges Perec. Espèces d'espaces). Nota : la negreta de les línies finals és meva.



Crec recordar haver descobert el text allà cap a finals dels anys 70, però sense gaire precisió. El que sí recordo perfectament és que, juntament amb l'emoció de la lectura d'aquestes línies, en vaig treure la idea d'adaptar l'experiència que descriu en Georges Perec per a les classe de francès dels alumnes avançats.



Durant uns quants anys, als meus alumnes de COU, en arrivar el mes de novembre els donava una còpia d'aquest text, el llegíem a classe i jo els demanava que:

1. Triessin un lloc que els plagués molt per alguna una raó concreta.
2. En fessin dues descripcions tal com proposa Perec de fer-les.
3. Seguint el seu exemple, decidissin quins objectes els hi agradaria endur-se de manera que funcionessin més tard com una evocació (sempre que cabessin dins d'un sobre gran, és clar).
4. Una vegada acabades les descripcions, les posessin dins d'un sobre, que el tanquessin i que hi posessin el nom i la data. Que me'l lliuressin i jo els el guardaria.
5. Els avançava que, en arribar la primavera, els demanaria tornar a repetir l'experiència perequiana i, per tant, tornar a redactar les vivències del lloc escollit.
6. Els prometia retornar-los els dos sobres sellats en acabar el curs, a finals de juny ... perquè també ells valoressin si l'experiència havia valgut la pena.
En el seu cas, ells podrien "analitzar" l'evolució del seu nivell de llengua, l'evolució d'algunes emocions en l'espai de només uns mesos i l'evolució del "lloc" en sí, el paisatge, els colors ... Fóra el mateix? Seguiria sent encara el lloc preferit o hauria estat ja substituit per un altre? ...

Durant uns anys l'experiència va funcionar més o menys bé. En alguns cursos, era emocionant participar de l'emoció que la idea despertava en alguns alumnes: recordo com alguns havien posat un grapat de sorra de la platja, d'altres alguna petxina, d'altres una fulla seca de tardor, d'altres els tiquets dels bars del Passeig marítim ...

En d'altres casos, no funcionava en absolut i, en la majoria del altres, he de confessar que jo no vaig saber mai què en van treure exactament, d'aquella experiència, perquè no m'ho van dir.

Em conformo imaginant que alguns dels meus alumnes potser em recordaran ( si em recorden) entre d'altres detalls per un experiment escriptòric tan senzill com original que, a més, era el meu petit homenatge personal a l'admirat Georges Perec, tan creatiu, tan humà ...
Vet aquí el gat, vet aquí el gos. El conte ja s'ha fos.

_______________________

El que hem llegit III. Michel Butor. la Modification.

El que hem llegit. Capítol 3.

Michel Butor. La modification.

Si és veritat que quan s'escriu alguna cosa es fa bàsicament per què sigui llegida pels altres, entendreu perfectament que m'adreci al potencial lector d'aquestes línies sense pre-suposar-li que hagi sentit a parlar mai del "Nouveau Roman", ni de La Modification, ni del seu autor. I que, en conseqüència, em permeti de fer-ne una referència somera i superficial, és a dir, sense pretensió culturalista, només per situar les coses en un determinat context.

Fent sumes i restes ràpides, calculo que devia llegir el llibre als voltants de l'any 1972 o 1973, i el llibre va ser escrit el 1957.
En estudiar el fenòmen literari del "Nouveau Roman", em topava sempre amb aquest títol, i totes les referències i crítiques que en llegia me'l mitificaven. En aquella època, per "exigències del "guió" de la carrera, era molt freqüent llegir crítiques sobre autors i sobre llibres sense arribar mai a llegir ni un vers o ni una sola pàgina del llibre en sí.

Però com que no era possible llegir tot el que s'havia de llegir de la nit a l'endemà ... més d'un optava per llegir primer una aproximació al tema, i després, si donava temps llegir sencera o només en diagonal l'obra en sí.

Del Nouveau Roman llavors en sabia més que no en sé ara, perquè ara ja em falla la memòria de títols i detalls, però per dir-ho planerament, era un corrent litarari, o tendència narrativa, si voleu, en la qual coincidien una série d'autors, els més representatius dels quals eren quatre. Per ordre alfabètic: Michel Butor, Alain-Robbe-Grillet, Claude Simon i Nathalie Sarraute.
L'element unificador d'aquells autors, allò que permetia de posar-los "l'etiqueta", era -sembla ser- una experimentació narrativa que cercava presentar un nou tipus de relació entre l'autor i el lector i entre el lector i els personatges del llibre o entre el lector i la història narrada.
Llegir que hi ha un "moviment literari" d'aquestes característiques, amb vocació de trencar motlles i d'experimentar en l'escriptura, i llegir-ho després d'estudiar la significació del moviment surrealista, sedueix forçosament qualsevol jove universitari en edat de passar de la categoria de simple lector a la de "potencial escriptor". Fa néixer la curiositat per trobar "la fórmula" que li permetrà d'escriure a ell també el llibre que el farà famós i el consagrarà com un geni literari, dit així per exagerar.
El fet és que de la llarga llista d'obres entre les quals podia triar, llegides les referències i les suggerències, em va semblar que la que més em podria agradar llegir fóra La Modification.
Així doncs me'l vaig comprar i el vaig llegir...

Recordo perfectament les cobertes del llibre de la col·lecció 10/18. Allà per l'any 90, me'l vaig haver de tornar a comprar en l'edició de l'editorial "Editions de Minuit", perquè l'original el devia deixar a algú i no m'el va tornar mai. N'he perdut un tou de llibres deixats!

La lectura d'aquell llibre va ser un xoc. Recordo molt bé que em va quedar gravat per sempre més al cap, i més encara després de rellegir-lo vàries vegades amb uns anys de diferència, de vegades només a trossos.
Realment era un llibre diferent. No precisament molt fàcil de llegir, tot i que el fil argumental sí que sembla deixar-se resumir en pocs paràgrafs. Era veritat que la troballa d'utilitzar la segona persona del plural "vous" en comptes de la tercera persona del singular "ELL" o "ELLA" o del "JO" autobiogràfic el convertia en una obra de referència per sempre més. Era veritat que l'alternança de records en passat, de la descripció en present del paisatge humà de l'univers del tren durant el viatge de Paris a Roma, y de la narració en futur del que havia de ser la trobada a Roma entre el protagonista i la seva amant en feia una obra seductora, però és que, a més, la tensió provocada per la incertesa del desenvolupament era d'un plaer intelectual inefable.

Arribat però al capítol nou, arribat al punt de la irreversibilitat de la "modificació" de la decisió inicial del protagonista, que és el mateix lector, forçat a una identificació gairebé total amb el protagonista per aquell "vous" insistent, recordo que la lectura em va provocar una gran crispació i una decepció difícils de descriure.

No era el final que jo hagués volgut per a aquell llibre. Era un final "conservador" i frustrant. Era com una provocació i una traició real a una il·lusió creada des dels primers capítols. L'estroncament d'un somni i l'avortament d'una hipotètica felicitat de la parella d'amants que, com un miratge, l'autor m' havia insinuat des del començament del llibre.
A més, tant en l'edició de la collecció 10/18 com en la de les l Ed. de Minuit, l'obra va acompanyada d'un element poc corrent: La visió crítica de l'obra feta per un altre gran escriptor, Michel Leiris, amb el títol: Le réalisme mythologique de Michel Butor (compte rendu de La Modification in Critique nº 129. février 1958).

Després de llegir aquella crítica es fa difícil poder afegir res assenyat que valgui la pena de ser dit. Leiris ho diu gairebé tot i tot molt ben dit. No és una crítica de passavolant, sinó la mirada admirativa d'un bon escriptor sobre una obra qualificada d'excepcional.
Així doncs, va quedant per dir només la impressió que cada lector n'hagi tret i les que s'aniran traient a mida que cada generació re-descobreixi l'obra.

La "meva" és dir que La Modification constitueix per a mi una barreja de tres coses alhora:
D'una banda, un model de referència del concepte de la (SEMI-)RENÚNCIA.
D'altra banda, una mena d'advertència-amenaça sobre tot somni d'un amor-ideal-passional paral·lel a l'amor terrenal i quotidià i "responsable" que es desenvolupa en el marc d'una vida familiar establerta.
En tercer lloc, un model de referència per a la creació literària que inventa (o repeteix ?) l'esquema següent: el llibre que explica la gènesi de la seva història. Michel Leiris ho diu així:

"L'issue ( d'una situació vital i sentimental) impossible à trouver, c'est
un livre qui la lui fournira: l'ouvrage qu'il décide d'écrire (...)
ce livre qu'on peut dire parfait en ce sens qu'il se referme sur lui-même et
qu'il n'est pas autre chose que le récit de sa propre genèse (...)"
En el llibre, el protagonista és un home madur, entre la trentena i la quarantena, casat i amb dos fills, gaudeix d'una posició social i econòmica comfortable és el representant comercial a França de la marca de màquines d'escriure italiana "Scabelli". Viatja tot sovint a Roma.
En el llibre ,"l'altra" és Cécile, una noia soltera, jove, maca, lliure, intel·ligent i culte, que a més li serveix per alimentar el mite personal que ell s'ha construit sobre la ciutat de Roma.
En el llibre, la dona del protagonista, "Henriette-ella", queda sempre desdibuixada i en darrer pla. El lector gairebé no té elements per posar-se a favor del paper de l'esposa-mare sacrificada i fidel al seu matrimoni.
Però no hi fa res, aquests retrats dels protagonistes no impedeixen que el lector masculí pugui imaginar-se vivint una història similar, amb un simple "mutatis mutandi".
"Ell" pot ser qualsevol home lligat per algun tipus de vincle a una dona "ella" (nòvia o esposa) a qui estima en un determinat pla, amb unes determinades limitacions. Apareix una "altra" dona que li ofereix un complement sentimental i cultural que esdevé "fonamental" per a ell. És el naixement d'un triangle amorós, conflictiu per definició, amb el que molts lectors es poden identificar.
El que des de la meva psicologia masculina em costa més d'imaginar, és si també funciona el mateix esquema d'identificació per la dona. Segur que a finals del anys 90 és perfectament possible d'imaginar també a una dona com a protagonista d'una obra que tingués les mateixes característiques que La Modification. Una novel·la on Cécile es podria dir Max, i Henriette es digués Josep ...
Falta saber què pot aportar el llibre al lector que, com el protagonista, no vol renunciar a cap de les dues vides: la vida establerta i la vida paral·lela, tot i sabent que tard o d'hora haurà de triar i renunciar a una de les dues. Tot i sabent també que, forçosament, haurà de recórrer a les excuses-mentidetes i si cal, a la mentidassa-engany. Tot sabent també que els triangles amorosos porten en el seu interior el plaer i el dolor i, sempre, un horitzó incert.
Falta saber si el llibre donarà alguna pista que permeti al "Vous" que es trobi en una situació semblant, trobar els arguments per seguir allargant la vida paral·lela i evitar haver d'escollir i renunciar.

I vet aquí que el llibre surt per on el lector no s'esperava. El lector potser imaginava que ...
1. El protagonista hauria pogut retrobar Cécile i amagar-li que ell pretenia portar-la a viure a Paris, però viure amb ella una nova aventura a Roma que passegés el lector per situacions novel·lesques que l'anticipació imaginada durant el viatge en tren encara no hagués presentades. Hauria pogut deixar el protagonista a Roma feliç amb Cécile o patint la pena del seu engany.
2. Hauria pogut portar la "modificació" del personatge a l'extrem límit i fer-li prendre la opció que es negava a fer: trencar amb Cécile, la voluptuositat, el somni i l'ideal o trencar amb Henriette, la vida establerta, la responsabilitat matrimonial.
Michel Butor més intel·ligentment i sorpresiva troba una sortida literària original al parany de o bé la simplicitat de l'elecció-renúncia o bé la inconsistència de endolcir el somni. L'autor fa que el seu personatge ...

"(...) assailli par des pensées qui se font de plus en plus angoissantes à
mesure qu'il approche du but (...) annule avant même d'arriver à Rome la
décision qui l'avait fait partir de Paris et, (...) se replie sur cette idée à
coup sûr séduisante pour le velléitaire et pour le dillettante qui sont en lui :
apporter à son incapacité de transformer positivement sa vie une compensation
littéraire dont le récit de son échec lui fournira la susbtance".
(M. Leiris sobre La Modification ) .

Segons Leiris el crític, l'autor Butor fa prendre al seu personatge protagonista una sortida literària com a substitut d'un compromís sentimental i vital.
És com si li fes compensar la seva "covardia" (ell seguirà compartint la seva vida entre dues dones: amb la seva esposa i amb la seva amant) amb el que té de penitència una confessió escrita de la no-elecció definitiva.
Escriurà el llibre del seu fracàs. El llibre de la desmitificació d'una determinada Roma associada a la seva amant. El llibre que li permetrà de seguir vivint amb l'angoixa d'una semi-renúncia, perquè no és capaç de cap renúncia total.
Gaudir d'una trama psicològica perfecta; moure's una mica per Paris, visitar molta Roma; reviure un viatge en tren; incloure una pregunta directa a cada lector: Tú que faries? Tu què hauries fet? Tu et sents Cécile, Henriette o "Vous"?; idees de com justificar escriure un llibre ... Què més se li pot demanar a un llibre? Decididament, aquest fóra un dels llibres que jo triaria per m'endur-me "a una illa deserta" ... i per això us n'he parlat. Un llibre de lectura obligatòria per a l'educació sentimental de cada nova generació.

1 de març de 1998

El que hem llegit II. André Ferrière. L'esperit i la carn.

El que hem llegit. Capítol 2.


FERRIÈRE, André. L'esperit i la carn. Ed. Nova Terra, 1966

Una diada de Sant Jordi, probablement el 1966, 1967 o 1968, al local de la planta baixa de la parròquia del poble, van posar a la venda un cert nombre de llibres en català. Un dels quals semblava destinat especialment a l'educació sentimentalo-sexual -ep, edificant!- dels joves d'aquella època.
El títol n'era L'esperit i la carn.
Recordo haver-lo comprat com aquell que compra una cosa prohibida, com una temptació irrefrenable, ple de curiositat.
Unes setmanes després, els alumnes de la nostra escola vàrem haver d'anar a fer uns "exercicis espirituals" a Barcelona, a la zona alta, -a Sarrià?- i jo em vaig endur el llibre com una de les meves pertinences valuoses.

Recordo haver-lo deixat a un amic, el Miquel de cal Feru, perquè s'il·lustrés com jo en els temes importants de la vida. Ell, curiosament, va tenir una reacció comprensible però desafortunada. En la primera confessió a la què va assistir, va abocar al capellà confessor la mala consciència que li produia la lectura d'aquell llibre.
El capellà, un creuat contra el pecat en totes les seves formes, li va demanar que li'l portés. Se'l va quedar i, a canvi, li va oferir un exemplar de Pilotos de Cristo, en una edició que tot el que recordo és que duia el dibuix un aviador a la portada...
Quan em va haver explicat què havia fet i com s'havia acabat la confessió, vaig plorar de ràbia i de vergonya abans de decidir que el meu llibre havia de tornar a les meves mans, fos com fos i passés el que passés.
Pensant-ho ara me'n faig creus del que vaig ser capaç de fer , jo que era d'un natural bon xicot, gairebé incapaç d'enfrontar-me massa amb ningú i encara menys amb gent gran, i molt menys encara amb un capellà ...
Me'n faig creus perquè aquella decisió era una rebel·lia que podia comportar conseqüències insospitades: Què dirien els meus professors? Quines represàlies podrien prendre contra mi? I si ho deien a casa, quina vergonya!

Però recordo molt bé que vaig tirar pel dret i que em vaig enfrontar amb aquell capellà. Malgrat la seva repulsa, les seves amenaces i els seus consells per què anés "pel bon camí" me'l va tornar. Fou una experiència d'aquelles que hom recorda al llarg de tota una vida.

El llibre el devia perdre ja fa anys i no us en puc donar detalls. Ni tan sols recordava qui n'era l'autor, i només, però molt vagament, crec recordar que tenia una tapa meitat blanca meitat taronja, i que estava il·lustrat amb unes fotografies romàntico-carrinclones: dos joves, d'esquena passejant per un parc, un paisatge nevat ...
Me'n queda el record d'aquesta "bronca" associada que va provocar i he descrit, i no puc evitar un somriure nostàlgic cada vegada que em ve a la memòria.

Havent trobat ara la referència exacta, el buscaré pels llibreters de vell i miraré de trobar-lo per penjar-lo si pot ser a la biblioteca de casa, a costat dels llibres de la meva vida.

* * * * * * * * * * * * * * * * * * * * *

LLEGIR. El que hem llegit I. Mika Waltari. Sinhué el egipcio.

Llegit (El què hem ---)
Heus aquí d'una série de llibres, d'articles, de poemes, d'assaigs que alguna vegada vam llegir i explicarem allò que aquelles lectures van significar per a mi, allò que crec que em van aportar, com les veig ara amb la perspectiva del temps i allò que me'n sento encara a les venes ...
Contravenint les més elementals normes de "marketing", que imposen crear un cert suspens per seduir el lector, jo prefereixo dir-vos de cop i sense embuts una part d'allò que trobareu en aquestes pàgines, de manera que pogueu evitar de perdre el temps si ja d'entrada imagineu que el que jo us pugui dir no us interessarà gens ni mica: i és que el meu atreviment no treu que sigui una persona educada envers l'hipòcrita lector, "mon semblable, mon frère", com deia en Charles Baudelaire, que accepti de llegir aquestes línies.
Heus aquí el tros de llista --desordenada i reordenable-- de lectures que em proposo comentar:


El que hem llegit. Capítol 1.

Sinhué l'egipci.  Mika Waltari


Hauria de fer un gran esforç de memòria i uns quants càlculs senzills per dir -vos quan va ser que va caure a les meves mans el llibre Sinhué el egipcio , de Mika Waltari. Dos volums que havia comprat el pare, d'una editorial que el temps va fer desaparèixer: Plaza & Janés, per ser més exactes.

Recordo molt bé, perquè ho vaig rememorar moltes vegades, un vespre que un amic del pare li va portar els llibres perquè els llegís i li comentava el molt d'ínterès que havien tinguet per a ell.
Per un desig d'emulació, d'afany de superació, d'esperit de descoberta, jo em vaig atrevir a agafar-los ... i començar a llegir el primer ...

Fóra incapaç de dir el nombre d'hores que vaig passar-me llegint aquells libres ni les vegades que vaig rellegir els famosos passatges en què el jove Sinhué acariciava un pit nu i fresc de la pèrfida Nefer-Nefer-Nefer, però sí recordo perfectament que d'aquelles lectures en va sortir una vocació lectora ... -de llibres , vull dir, és clar- que encara em dura avui, tot i la distorsió considerable que ha suposat Internet a la meva vida també pel que fa al temps dedicat a la lectura del llibre imprès.

Cadascú té un llibre molt especial, entre una dotzena de llibres molt importants a la vida ...
Un dels meus llibres és aquest.
No hi fa res que a la biblioteca de la Caixa del nostre poble de Sant Sadurní tinguessim accés a un munt de llibres de tota mena ...
Hi ha un temps per a cada cosa, i cada cosa té un lloc al nostre cor.
Sinhué és un dels llibres de la meva vida.


* * * * * * * * * * * * * * * * * * * *  * * *

23.9.07

Per al caos simpàtic. Manual d'autodefensa

Manual d'autodefensa

Per al caos simpàtic

per Víctor Sunyol

Sempre ens han educat per obeir i ajudar a crear estabilitat, armonia i ordre en la societat. En algun llibre s'hauria de dir que estabilitat, armonia i ordre són formes de control social i de manteniment de l'status del poder, i que el que convé és alterar aquesta armonia de manera que el caos simpàtic posi en qüestió el poder i inestabilitzi la societat, que és al cap i a la fi la manera més clara d'encarar el personal a la realitat i ajudar a veure la cara real del món i de com funciona.
Aquest llibre ja està escrit (i molts, més d'un). Però en trobo a faltar un que doni consells de com ajudar a crear aquest caos de manera que sigui evident i que tampoc sigui excessivament dur o cruel (o perillós) per un mateix i els que l'envolten. Una mena de "caos simpàtic" però que posi en evidència que això que en diem "ordre" o "armonia", malgrat les aparences, no és un benefici pels ciutadans sinó que ho és pel poder. Consells com, per exemple, els que segueixen:
Subleveu la gent que fa cua, sembreu-hi disgust, altereu l'estoicisme dels qui esperen.
Remugueu, dieu en veu alta que "no hi ha dret que ens facin esperar tant", que "és immoral i inhumá", argumenteu que hi ha altres maneres d'organitzar les coses ... Feu que una cua de xais es converteixi en un estol de llops.
Si us trobeu en un embús de cotxes, toqueu el clàxon de seguida, sembreu el descontrol. Ajuedeu a fer l'embús més gran deixant una bona distància entre el vostre cotxe i el del davant, esperant una bona estona abans d'avançar cada trosset, fent se us cali el cotxe, deixant passar tots els vianants (cosa que, a més, s'ha de fer sempre, és clar!), cedint el pas als cotxes que volen entrar al carril, aprofitant les parades per fer feinetes (revisar el neteja-parabrises, netejar els fars, posar bé l'antena o d'altres que se us acudeixin), demanant adreces a algun vianant (sobretot a aquells que es veu clar que tardaran molt a explicar-vos-les) ... Mil activitats que us faran més agradable la cua i la faran molt més vital, histèrica i sorollosa.
I és que les coses solen funcionar perquè els usuaris fan molt més del que és estrictament el seu deure i la seva obligació. Les coses funcionen perquè els usuaris hi posen el coll, ja que són els primers interessats en el seu funcionament...
Doncs a partir d'ara, que s'acabi! Es tracta de no fer res més del que és obligat. Serà dur perquè sovint no aconseguirem el que voldríem, però la jugada és clara: les administracions, les empreses, els qui són a dalt confien que nosaltres, per la part que ens toca, ens esforçarem més del que és exigible en fer que tot funcioni, i per això no els preocupa que les coses funcionin malament, perquè l'usuari suplei les mancances.
Doncs perquè les coses funcionini bé sense que els usuaris ens hi haguem d'escarrassar, es tracta de no fer res més del que és de llei, i així, davant de l'evidència del caos real, potser el responsable hi posarà remei. Que ens informin directament de tot, que ens facin ells les fotocòpies, que ens telefonin ells a nosaltres i no pas nosaltres a ells, que vinguin a cobrar en lloc d'anar a pagar nosaltres, que ens omplin els formularis si cal. Si ens fan esperar massa, marxem, deixant constància que a l'hora prevista hi érem ... Ah! I si ens sentim desatesos, denunciem-ho. Hi ha mil canals.
Són només tres exemples de crear el caos simpàtic. Un caos que a la llarga serà positiu: a la larga es procurarà que no hi hagi cues als llocs, s'ordenarà millor la circulació del nostre poble o de la nostra ciutat, i les oficines, empreses o administracions es posaran més al nostre servei que al seu propi. A la llarga, això sí. Però, de passada, mestrestant en haurem divertit una mica.

___________

Llegiu també

Sun Tzu. The art of war
Sun Tzu. El arte de la guerra
Nicolas Machiavel. L'art de la guerre

Desenquestem III . Manual d'autodefensa

Manual d'autodefensa

Desenquestem (III) per Víctor Sunyol

Després de veure les dificultats que plantejava l'escola renana de sabotatge d'enquestes, vam dir que prlaríem de l'escola llombarda, teoritzada i impulsada sobretot per Nicola Falleta, una de les més actives membres del P.R. italià, abans de retirar-se de la vida pública i dedicar-se fonamentalment a la instigació pamfletària i social i a l'activisme de base.
La tesi de Falleta és ben simple i, pel que es va veient darrerament, va captant adeptes i es mostra ben eficaç. Ve a dir: Si el poder es basa en les enquestes per actuar sobre l'objectiu que vol i en la direcció que vol, una manera efectiva de lluitar contra el poder és el sabotatge de les enquestes. Falleta i els seus proposen respondre a le enquestes, i com més millor; fins i tot hi ha un equip de gent que realitza anàlisis i estudis amb la finalitat de propiciar que entre els escollits per respondre enquestes hi hagi el major nombre d'adeptes a la causa; i molts dels correligionaris entren a treballar com a enquestadors en empreses de sondejos per tal de fer augmentar el nombre d'enquestats sabotejadors.
Respondre les enquestes, sí; però mai dient allò que es pensa o es fa, mai responent la veritat. Respondre-les de bona gana; però fent-ho amb l'objectiu central d'enganyar l'empresa i tergiversar les dades. Respondre-les amb gran disposició, però ordint totes les trames necessàries per donar una imatge absolutament allunyada de la realitat que volen copsar. Respondre-les fent bona cara, però com una venjança a tot el que us han fet, us faran i us poden fer a partir de les enquestes.
Així doncs, a partir de mitjans dels anys 80, els seguidors d'aquesta escola llombarda han anat escampant respostes falses, tergiversades, contradictòries; d'aquesta manera les bases de dades i les enquestes cada vegada són menys fiables, amb l'agreujant que ningú no pot saber cap a quina direcció s'encaminen els errors i, per tant, no és possible de corregir matemàticament aquestes desviacions.
Per tot el que s'ha dit aquí, pot semblar que l'acció és dirigida cap a enquestes de tipus polític o social. Evidentment que sí, pero no només. Qualsevol enquesta, sigui del tema que sigui, és un bon objectiu pel moviment. He de pensar que qualsevol dada, per mínima i irrellevant que sembli, pot ser de vital importància per a algun objectiu inconfessat.
Això doncs, a partir d'ara ja podem començar la particular tasca de sabotatge, però cal anar en compte. El dia vinent donarem alguns consells d'actuació i alguns exemples, no fos cas que amb l'eufòria ens traíssim.

Desenquestem II . Manual d'autodefensa

Manual d'autodefensa

Des-enquestem (2) per Víctor Sunyol

Com dèiem, de les dues postures per defensar el món de la plaga de les enquestes, la tendència renana és la que ha optat per la "no intervenció". És a dir, es plateja anul·lar el poder deles enquestes a base de crear un grup gran i significatiu de persones que mai no en respon ni una. Si és un grup heteerogeni i prou gran, resta una fraja significativa de població que no és consultada, i aquest sol fet invalida les enquestes.
És clar que això planteja alguns problemes: En primer lloc, el grup de seguidors actius de la "no intervenció" ha de ser molt gran per fer evident la seva absència i fer nul·la l'enquesta. A més s'ha de fer saber públicament el nombre d'"objectors" per tal que se sàpiga i tothom es malfiï de l'enquesta. I això vol molt d'esforç i despeses, que potser valdria més emprar per altres objectius.
Un segon problema és el dels matemàtics. Hem dit que per fer evident i, per tant, efectiva aquestaactitud d'objecció de resposta, és necessari fer-ne publicitat. I quan això es fa, el matemàtic sempre troba una fórmula de correcció estadística amb la qual poder dir: "L'enquesta dona ai´ò; però com que per culpa dels objector no és representativa, hi aplicarem un factor de correcció i obtindrem un resultat que serà tan fidedigne com si so hi hagués objector". Ves per on, la matemàtica, que havia d'alliberar la persona, ara se'ns torna en contra.
Això es pot solucionar desorientant el contrari; és a dir, desorientant el matemàtic. És aparentment fàcil. Es tracta d'establir un pla de variables incontrolables per tal que per a cada enquesta hi hagi un nombre suficient d'objectors que exerceixin el seu dret a vot per tal que el matemàtic no sàpiga quants objectors han votat i quants no, i així no pugui fer la seva fórmula corrrectiva. però això, a més de ser complicat d'organització, crea un problema: com més aleatori és el comportament dels objectors, més descontrola el matemàtic; però també acosta més el resultat final al que s'obtindria si no hi hagués objectors ni res d'això. És a dir que per ser més eficaç, el mecanisme acaba no servint per a res.
Per tot això, i també per altres raons, la tendència renana no ha prosperat massa fora del seu lloc d'origen.
Segurament convé parar més atenció a l'escola llombarda de sabotatge d'enquestes, que, perquè no dir-ho, ens cau més simpàtica i permet passar-ho més bé. I ja se sap, si hi ha una màxima que diu "distreure instruint", n'hi ha una altra que diu "revolucionar divertint-se". El dia proper, doncs, parlarem dels llombards.

Desenquestem I . Manual d'autodefensa

Manual d'autodefensa

Desenquestem (1) per Víctor Sunyol

Vam quedar que quan s'acostessin eleccions parlaríem específicament de les enquestes. Permetin-me ara d'alterar el programa previst per dedicar algunes sessions al tema. Pel que fa a la bibliografia, que fins ara era pràcticament inexistent, crec recordar que a la Llombardia i a la Renània s'ha editat alguns manuals d'actuació davant d'aquesta plaga dels nostres temps. Esperem que s'escampi l'exemple i que doni fruits abundosos i útils.
No cal recordar el que es vadir en la introducció a aquestes sessions. Avui dia, qui mana són les enquestes. Així de simple i de breu. I per si no ho veiem clar, demanem-nos què és el que decideix els programes dels polítics, les promeses electorals, els pactes o les aliances de govern, les actuacions i directrius polítiques ... És evident que moltsd polítics ja no tenen programa sinó que actuen majoritàriament segons el que les enquestes assenyalen que és el desig de la majoria de votants, cosa que creune que els permetràcontinuar al poder (o accedir-hi). Però això no només es dona en el camp polític (aniríem errats si penséssim que els polítics són els qui manen, o els únics), sinó que la gran banca també es mou per les enquestes (perquè depèn de l'especulació borsària). I s'hi mouen les grans empreses i fàbriques per decidir la producció i les estratègies mercantils i publicitàries (estratègies quwe són fonamentalment ideològiques). S'hi mouen els centres d'opinió per fer anàlisis de la realitat i , per tant, per establir consells i línies d'acció a tots els nivells. S'hi mouen els publicitaris. S'hi mouen les universistats per planificar els seus cursos. S'hi mouen molts escriptors i cineastes per crear les obres; les emissores de ràdio i TV per establir programacions. S'hi mouen les esglésies per dictar dogmes (encara que de vagades no ho sembli). Es mouen a partir de les enquestes, en definitiva, tots els estaments que dictaminen soble les nostres vides, el nostre futur i el nostre present. I també, naturalment, totes les empreses de màrketing i venda.
Tothom es mou doncs en una realitat virtual proporcionada per les xifres de les enquestes. I és sobre aquesta virtualitat que actuen i exerceixen el seu poder. Sobre els núvols. No interessa servir la idea, la línia, la convicció, el programa. Només "servir la majoria", només l'estratègia populista i en benefici propi. Estem, ja ho veiem, dominats per les enquestes, que sembla que permeten conèixer la realitat i, per tant, dominar-la.
Responent una enquesta, doncs, estem ajudant a fer.nos més esclaus, estem ajudant a ser controlats, dirigits, utilitzats; en la nostra mesura estem ajudant a la creació d'una societat cega, muda i sorda al servei d'unes forces que poden semblar de còmic o d'opereta, però que són de veritable tragèdia o drama.
És evident que davant d'un muntatge així el que s'imposa és la revolta contra l'enquesta. L'escola renana opta per la "no intervenció", per la inhibició, la no participació militant en les enquestes: negar-se a respondre'n cap. En canvi, la llombarda ha optat radicalment pel sabotatge directe: respondre'n com més millor i respondre sempre el més lluny de la realitat possible. De totes dues ens n'ocuparem en les properes sessions; i no cal dir quina trobem més simpàtica.

_____________

Desenquestem II